Escribim mol bé
Que l'informe PISA d'enguany doni més bona nota que en edicions anteriors al model educatiu de Catalunya, i concretament a aspectes fonamentals com ara la comprensió lectora dels alumnes i l'eficàcia de la immersió lingüística, sens dubte és una molt bona notícia. Com s'ha repetit aquests dies, la lectura i la capacitat de comprensió dels textos llegits són eines fonamentals per al desenvolupament de qualsevol persona en les anomenades societats del coneixement, de manera que tot el que es faci per millorar les aptituds dels estudiants en aquest àmbit sempre serà poc. Pel que fa a la immersió lingüística, el vistiplau de l'informe PISA no pot arribar en un moment més oportú, després de la sentència del Tribunal Constitucional i la seva trista doctrina sobre el lloc estrictament marginal que, a parer de l'alt tribunal, correspon a la llengua catalana a Catalunya: un dictamen que obre la porta a la impugnació i el desmuntatge del model d'immersió a còpia de recursos engiponats per la secció fixa de trompetistes de l'orquestra constitucional. I també és bo per a la correcta percepció de la realitat que l'escola catalana en conjunt rebi alguna vegada copets de felicitació a l'esquena, i no ferotges bastonades a les costelles.
Tot això està molt bé, però, com deia Harvey Keitel a Pulp fiction , encara no ha arribat l'hora de fer-nos moixaines (ell deia una altra cosa, però aquest article es publica en horari infantil). I ara no parlo tant dels resultats de l'informe PISA (que continuen sent millorables i que han de ser valorats i comentats per experts en educació, i no és el meu cas), com a una altra qüestió que no deixa d'estar-hi directament relacionada: el nivell escandalosament deficient de l'expressió escrita entre un percentatge molt alt de la població adulta.
Dit d'una altra manera, el personal escriu molt malament. No es tracta ara de fer de mestretites: ocasionalment a tots se'ns pot escapar alguna falta o algun error de sintaxi, però del que jo parlo és d'una incapacitat flagrant d'expressar-se amb uns mínims de coherència i d'articulació del discurs. Llicenciats universitaris, suposadament més ben formats que mai, presenten documents o envien correus electrònics pràcticament incomprensibles, que obliguen els seus soferts destinataris a una feina ímproba de desencriptació i desxiframent. I ho fan amb tota la tranquil·litat del món, perquè de tan freqüent com s'ha tornat, ja ningú dóna importància al fet de rebre un text redactat de forma impresentable.
Una societat formada per individus que no saben expressar-se per escrit és una societat que té un nivell molt baix de comprensió lectora i, per tant, demostra que és una societat inepta. I el fet ens parla de la mena d'educació que s'hi transmet: no tant pel que fa a l'aprenentatge de la gramàtica, que també, com de l'assumpció de nocions tan bàsiques com ara la responsabilitat sobre un mateix o la voluntat de comprendre el món en què vivim.