Les proves PISA capten aquests dies l’atenció de tots els mitjans. No són fàcils, les explicacions de la davallada dels resultats a Catalunya, ni és moment de fer interpretacions sense una anàlisi en profunditat del nostre sistema si volem evitar caure en visions esbiaixades i simplistes. Tanmateix, s’ha desfermat una allau d’opinions. Els polítics de l’oposició aprofiten per pintar el paisatge d’un país en ruïnes. Des de la dreta espanyola més rància es tornarà a acusar la llengua catalana de tots els mals i s’aprofitarà també per carregar contra les darreres reformes dels socialistes. També hem pogut escoltar els reaccionaris del gremi de l’educació que —des del mite del paradís escolar perdut— sempre denigren tot el que soni a innovador i apel·len a un retorn al passat reclamant més repeticions, més suspensos i més exigència. La gran paradoxa oculta és que els opositors a l’aprenentatge competencial donin tantíssim valor a unes proves, les PISA, que es fan per competències. També hi ha els que reclamen més recursos i apunten a invertir més en un sistema que no ha resolt bé la seva complexitat.
Des del govern s’han anunciat els resultats com si no fossin cap sorpresa, alhora que es posava en dubte la fiabilitat de la mostra OCDE, quan de fet sempre la corrobora cada país, en el nostre cas a través del Consell Superior d’Avaluació. Tampoc no ajuda massa dir que la causa de tots els mals és l’alumnat més vulnerable. L’escola catalana sempre ha estat d’integració i acollida: som i hem estat terra d’immigrants.
L’OCDE ens permet comparar-nos amb altres països i altres comunitats autònomes, però hi ha unes especificitats de la nostra realitat que desaconsellen traslladar fórmules que funcionen en altres contextos. Per això el que cal —malgrat que ens comparem amb altres que tenen menys alumnat immigrant— és continuar pensant que som territori de frontera, sotmès a certes tensions que ens obliguen a pensar solucions pròpies que estiguin a l'altura de la complexitat del nostre sistema. Els ministres de molts països han respost a les noves dades amb propostes, no amb excuses. Aquí les propostes, per ara, són de continuïtat.
El que em sembla més preocupant de tot el que es diu és pensar en els darrers anys reflectits pel PISA. Quins han estat els grans debats d’educació? Quines, les reformes que s’han fet? No hem viscut més aviat un seguit de petits canvis que han generat dispersió? El canvi de calendari escolar amb l’avançament d’uns dies al setembre, què ha aportat? Qui avaluarà l’impacte de la baixada de ràtios que se segueix reclamant des del món sindical i proposant des del govern? Segur que, sense més matisos, és la bona solució? Quants canvis han arribat a empentes i rodolons als centres amb el nou currículum, el nou calendari, el pla d’impuls del català, la nova estratègia digital? Com tenim d’estressats els centres? D’on ve el malestar del professorat? I, enmig de tants canvis, quines han estat les millores? Les millores reals: constatables, avalades per la recerca, avaluables, documentades.
Cal distingir entre les polítiques del govern i la governança de les escoles, que inclou els sistemes de decisió i d’avaluació a l'aula, al centre, a la zona i al sistema. Governança significa temes com autonomia dels centres, direccions, contractació de professorat, formació dels docents als centres, coordinació dels equips, relació amb les famílies o gestió dels horaris. Si, com tothom sembla coincidir-hi, el nostre malestar és sistèmic —que vol dir que el problema de fons és el mateix sistema educatiu en el seu conjunt— què és el que falla en la nostra governança? Qui gosa plantejar la pregunta que es deriva de les dades: per què l’escola concertada catalana no participa de la davallada general i té resultats per damunt de la mitjana OCDE i de la mitjana de la Unió Europea tant en matemàtiques com en lectura i ciències? Quan parlem de contextos socials equivalents, què es pot aprendre de les escoles d’iniciativa social pel que fa a la seva governança?
En educació cal posar els llums llargs. Ho sabem prou: els temps educatius no són els dels cicles polítics. Recordo encara ara els aplaudiments —no parlo en sentit metafòric— quan es va anunciar la baixada de ràtios. Són els aplaudiments del minut zero allò que ha de guiar les polítiques educatives? Volem canviar o volem millorar? Perquè les millores, a diferència dels canvis, sí que es constaten a llarg termini. Canviar és fàcil, però el que és difícil és millorar resultats i al capdavall són els resultats el que compta. És hora de revisar i prendre decisions consensuades, comptant amb aquells que són a peu d’aula, els docents i les direccions. Temps per actuar i deixar de mirar cap a una altra banda.
