Es pensa que fins que ell no es lleva el sol no surt. Aquesta dita resumeix bé el tarannà de Pedro Sánchez, que ha aconseguit situar tots els focus sobre ell gràcies a la insòlita performance de la setmana passada, quan va dimitir de les seves obligacions durant cinc dies, tancat a la Moncloa, i va fer veure que meditava sobre la seva continuïtat com a president. A fora, el PSOE aguantava la respiració fiant-ho tot a l’única carta que tenen, i el PP tenia el cava a la nevera per celebrar aquest desgavell.
El resultat d’aquests dies de reflexió no podia ser més decebedor. La seva compareixença de dilluns va generar una gran perplexitat per la buidor del seu contingut. Va lamentar-se de ser víctima del joc brut i les maniobres orquestrades per baixos fons, però, des de les escales de la seu del govern d’Espanya, va ser incapaç de formular una sola proposta regeneradora. Pedro Sánchez va certificar que a l'estat del qual ell és president no es respecten les regles del joc democràtic. Ni més ni menys. Aquest missatge, dit amb tota la solemnitat i sense anar acompanyat de cap mesura ni cap proposta, és una demostració d’impotència en tota regla, que porta a preguntar-nos qui mana realment a l’estat espanyol.
Veient que la jugada no s’havia acabat d’entendre, perquè ni els més entusiastes van comprendre la jugada mestra exhibida per Sánchez, que es va saltar la neutralitat exigible en campanya electoral, va intentar defensar-se millor en una entrevista en prime time, aquell mateix vespre a Televisió Espanyola. Les explicacions del president del govern van ser tan aclaridores com frustrants. Va confirmar que tot plegat era només tàctica, era pura pirotècnia per mobilitzar la gent que li vol donar suport. “Estava buscant la resposta de la ciutadania”, va admetre.
Però el que va superar tots els límits del cinisme polític va ser quan va dir que “Si hi ha alguna autocrítica que m’haig de fer és la de no haver vist ni haver actuat abans davant aquest problema”. Santa Llúcia li conservi la vista! Les clavegueres de l’Estat no descansen mai i tracten els adversaris polítics com a enemics que cal eliminar, orquestrant tota mena de maniobres per terra, mar i aire, difamant, i degradant les persones amb campanyes i informacions falses, o utilitzant les institucions i els tribunals per perseguir per via civil i criminal tothom que faci nosa. Sense anar més lluny, és durant la presidència de Pedro Sánchez que el CNI hauria espiat el mòbil del president de la Generalitat, Pere Aragonès, i de dotzenes d’independentistes més, però resulta que no és fins ara que ha pres consciència del problema de fons que té Espanya.
El lawfare no ha començat amb Pedro Sánchez com a víctima. La llista d’exemples no té fi, sobretot a les files independentistes. En l’entrevista va citar alguns exemples, com el cas de Mónica Oltra, Carmen Calvo o Ada Colau, però no va esmentar cap independentista, tot i que hem sofert presó i exili, espionatge, l’assetjament del Tribunal de Comptes, inhabilitacions, seguiments il·legals, inspeccions d’hisenda arbitràries i campanyes contínues de degradació personal, amb notícies falses de tota mena, amplificades per mitjans d’aquí i d’allà, com passa ara amb una delirant acusació de terrorisme. De la dreta tothom sap que ens ho podem esperar tot i més, però caldria preguntar-se on eren la majoria de dirigents socialistes, també els de Catalunya, quan tot això ha estat passant. Han mirat cap a una altra banda i han presumit d’un estat de dret que funciona a temps parcial.
L’habilitat de Pedro Sánchez per reinventar-se està fora de dubtes. Durant anys ho ha disfressat amb un manual de supervivència, cosa que a la pràctica vol dir que ha estat disposat a pagar el preu de la incoherència i la contradicció. Ha defensat una cosa al matí i la contrària a la tarda, sense despentinar-se. Ha basat la seva pràctica política en la tàctica i en l’emoció, buscant sempre el cop d’efecte, però aquesta vegada no li ha sortit bé. Amb la seva maniobra ha perdut allò que val més en política, que és la credibilitat. Ha jugat massa amb els sentiments de la gent per buscar només el benefici polític personal, però aquesta vegada se li ha vist el llautó. La política també és emoció, però no només. No n’hi ha prou amb jugades mestres i pirotècnica per seguir xutant la pilota endavant. La política en majúscules són propostes per millorar i transformar la societat i per enfortir la democràcia. La gran sort de Pedro Sánchez és que té una alternativa que és pitjor; la dreta i l’extrema dreta espanyola mai no fallen i poden convertir un oportunista en un virtuós.
