Els Pirineus, un altre cop
L’arribada de la ultradreta espanyola a un govern democràtic no és un episodi menor, però tampoc no és cap sorpresa. El fil de la història que ens porta fins a la investidura d’ahir a Castella i Lleó és ben visible i ben conegut. Una part de Vox ha sortit del PP (Aznar sempre ha presumit que, amb ell, tota la dreta nacionalista espanyola –valgui la redundància– anava junta) i no és aventurat, precisament, afirmar que els postulats de Vox tenen simpaties entre el poder judicial, l’exèrcit i els cossos de seguretat perquè encarnen l’Espanya eterna.
Però l’episodi no és menor perquè fa aflorar l’excepció espanyola en el context europeu occidental. La unió política d’Europa està fonamentada sobre la derrota del feixisme i la victòria de les democràcies liberals. Per això, des de l’esquerra insubmisa fins a la dreta tradicional, els candidats que no han passat la primera volta de les eleccions presidencials franceses han demanat que ni un sol vot de la segona volta vagi a Marine Le Pen. A Espanya, en canvi, el feixisme va guanyar i va governar quatre dècades, i per això ahir el PP va pactar amb Vox sense gaires problemes de consciència democràtica. La coincidència en el calendari del cas francès i el cas espanyol no podia fer més evident la diferència de cultura política entre els dos països, de manera que els Pirineus tornen a ser alguna cosa més que una simple frontera física.
