Quan Piqué havia de ser l’hereu polític de Pujol
Subdirector“Aznar estava encantat amb Millet. Quedava bocabadat quan li explicava la història de l’edifici del Palau de la Música, el seu simbolisme catalanista, la història de l’Església que hi havia hagut. Millet era un gran relacions públiques”. Un dirigent del PP català de l’època recorda molt bé la relació entre José María Aznar i Fèlix Millet, i l’entrada d’aquest últim al patronat de la delegació de la FAES a Barcelona, un think tank que es va batejar com a Institut Catalunya Futur. “Nosaltres no vèiem Millet com un dels nostres sinó més aviat com un nacionalista d’ordre, algú a qui ja li estava bé que a Espanya manéssim nosaltres”. La posada de llarg de l’Institut Catalunya Futur va ser el 4 de juny del 2003, amb Josep Piqué de president i Anna Birulés, llavors ministra, de vicepresidenta. Al patronat, a més de Fèlix Millet, hi havia altres noms destacats, com Juan Antonio Samaranch, Valentí Puig, Pau Guardans, Luis Racionero, Boi Ruiz, Antonio Argandoña, Carlos Cuatrecasas o Borja García-Nieto.
Què buscava Aznar amb aquella operació? Per entendre-ho ens hem de remuntar a uns anys abans, quan el polític castellà prepara el seu assalt a la Moncloa i se sap guanyador. En aquells anys, el seu gabinet li prepara sopars a Barcelona amb intel·lectuals i representants de la societat civil. Aznar, que sap que té un forat negre electoral a Catalunya, vol immergir-se en aquesta societat que li és tan hostil. Vol escoltar què s’hi diu. Un assistent a aquells sopars recorda que Aznar callava molt i escoltava. Per allà hi passava tothom, des d’escriptors i pensadors nacionalistes com Vicenç Villatoro fins a escriptors més d’esquerres com Joan Barril o personatges més inclassificables com Manuel Borja-Villel. En aquest context, Aznar coneix l’arquitecte Òscar Tusquets, que serà qui li presentarà Fèlix Millet.
Un cop a la Moncloa Aznar no deixarà el costum dels dinars i sopars “de catalans”. Se sent atret pel món de les grans famílies catalanes, pel seu poder, pel seu activisme cultural i el seu mecenatge, i Millet és l’amfitrió ideal, al qual li demana un dia que li munti un dinar amb tota la junta del Palau de la Música.
En aquell moment, i sobretot després de guanyar la majoria absoluta l’any 2000, el PP sap que si aconsegueix penetrar electoralment a Catalunya podrà consolidar la seva hegemonia durant molts anys. El guru de capçalera d’Aznar, Pedro Arriola, teoritza què passarà quan Pujol plegui: CDC es radicalitzarà, i el PP, amb Unió i els convergents moderats, podrà ocupar l’espai central. Aquesta és la jugada que ja s’havia plantejat a finals dels 90, quan membres del PP i Josep Antoni Duran i Lleida van negociar la creació d’una marca blanca del PP a Catalunya. Però a partir de l’any 2000 Aznar descarta Duran i tria Piqué com l’home que ha d’ocupar aquest espai, com l’hereu polític de Jordi Pujol. Aznar considerava que podia lluir, gràcies al pacte del Majestic, un expedient immaculat. Ni tan sols va portar la llei de política lingüística del 1997 al TC. I va insuflar una quantitat ingent de recursos al temple històric del catalanisme: el Palau de la Música. Era quan citava Pla i elogiava Cambó.
Final abrupte
Aquella operació, però, va acabar abruptament. Amb el PP fora del govern el 2004, i amb l’Estatut com a ariet contra Zapatero, el perfil moderat de Piqué no encaixava i el van fer plegar. Els que el coneixen diuen que Aznar està molt dolgut amb Catalunya, se sent incomprès, considera que se l’ha tractat injustament tot i els seus esforços, els seus dinars i els seus diners. I així com amb l’Iraq mai reconeixerà que es va equivocar, amb Catalunya creu que sí perquè els catalans són, sobretot, uns desagraïts.