“Vaig deixar de ser d’esquerres quan vaig començar a saber d’economia”, deia Josep Piqué, exmilitant del PSUC, ex director general als governs de Pujol i ministre del PP d’Aznar. Una cosa semblant li va passar a Andreu Mas-Colell, amb qui compartia, a més, un fi sentit de l’humor. Jo sempre havia pensat que la gent de dretes encaixava millor les bromes, perquè ho relativitzen tot, mentre que les esquerres són més dogmàtiques i, per tant, menys frívoles. Però potser no és així, potser els dretans de debò són uns intolerants, i els que no ho eren, com Josep Piqué, és perquè procedien del camp de l’esquerra. De fet, deixant a part algunes excepcions, sempre que he tingut problemes amb els meus programes d’humor ha estat amb els partits de dreta i centredreta: PP i Ciutadans, durant el Procés, i recentment amb Junts (però en honor a la veritat he de dir que la CDC d’Artur Mas era exquisidament respectuosa amb la sàtira). El cert, però, és que els últims anys de la vida política catalana no són un bon camp de treball per analitzar la política i l’humor. El procés sobiranista i la brutal resposta de l’Estat van tensar els ànims; la ressaca posterior al 2017 va congelar moltes rialles. En un clima de repressió, l’autoparòdia resulta més difícil de pair, i és comprensible.
Josep Piqué hauria pogut ajudar a canviar una mica les coses. Era un dels polítics més preparats del país, connectava molt bé amb les elits econòmiques barcelonines, i semblava cridat a una missió històrica, la confluència del centredreta catalanista amb la dreta espanyola. Fer de Catalunya una segona Navarra, com somniava Duran i Lleida, i assegurar el poder a CiU i al PP, separats però coordinats, durant dècades. Piqué va entrar al govern espanyol beneït (i potser suggerit) per Pujol, que acabava de firmar amb Aznar el pacte del Majestic. Convertit en la cara amable de l’aznarisme, va ajudar decisivament a la majoria absoluta del 2000. Després, però, es va deixar abduir pel vellut i els oripells del poder. Com tants altres. Essent ministre d’exteriors, va secundar la invasió d’Iraq. I va mantenir-se en silenci mentre el PP, que ja no necessitava Pujol, deixava que campés lliurement el seu anticatalanisme. Ja a l’oposició, va seguir liderant el PP català, a qui volia implicar en el procés de reforma de l’Estatut iniciat pel tripartit. Però l’aparell del carrer Génova, dirigit per Acebes, el va arrossegar cap a la recollida de firmes "contra Cataluña", com es deia a Madrid, i ell ho va fer, cada cop més incòmode, fins que Acebes se’l va treure de sobre.
Piqué forma part d’aquesta llarguíssima llista de catalans amb esperit d’estat que han topat amb el mur de l’Espanya carpetovetònica, com Prim, Pi i Margall, Cambó, Companys, Roca i tants d’altres. Alguns van intentar canviar les coses, d’altres van mirar de fer-se acceptar, però tots van acabar fracassant d’alguna o altra manera. Bàsicament, perquè deixar enrere els orígens no és fàcil. Per això el PP català continua encarnant-se en personatges tèrbols com Fernández Díaz o Alícia Sánchez-Camacho, ja deslligats de la realitat catalana i premiats a Madrid, mentre el partit, a Catalunya, sobreviu a les catacumbes.
Piqué va olorar el 2007 que s’acostaven dues tempestes: una onada sobiranista a Catalunya i una crisi econòmica global. Per tant, va decidir dedicar-se a l’empresa i a la teoria econòmica, mentre l’enèsim intent de construir un PP de “centre catalanista” s’enfonsava sense remei. Afortunadament. Sobretot per al PSC, que –després de l’interludi de Ciutadans– ha agafat la torxa de l’espanyolisme “d’ordre”. Per això se situa clarament a la dreta del PSOE, amb la benedicció de Pedro Sánchez, que sap que Catalunya, mal que li pesi, és una realitat nacional diferent.
