Piqué i el poder del vestidor
Un vestidor que ha guanyat vuit Lligues i tres Champions en l’última dècada té molta autoritat. És innegable. I és merescuda, evidentment. El problema és quan aquesta autoritat es converteix en poder. Un poder que arriba a ser tan gran que acaba passant per damunt de les instàncies superiors. I això és precisament el que li ha passat al Barça.
Aquesta setmana el periodista Xavier Bosch publicava a Mundo Deportivo un article en què descrivia com els jugadors del Barça havien anat aglutinant tot aquest poder. I Gerard Piqué, després de guanyar a Getafe -perquè aquestes declaracions només les podia fer guanyant-, va sortir al pas: “Sabem quins són els mitjans afins al club i alguns articles, malgrat qui els firmi, sabem qui els ha escrit”. Piqué és llest i no va dir noms propis, no va concretar. Però tothom va entendre perfectament a què es referia, i que acusava la directiva d’utilitzar missatgers per difondre el seu posicionament.
Més enllà de si això últim és cert o no, el cas és que Piqué s’equivoca amb aquest discurs. No es tracta de dir quins són els bons i quins els dolents. El que compta de debò és si es diu la veritat o si es menteix. Dir que els jugadors tenen massa poder no és atemptar contra la seva professionalitat, ni contra la seva qualitat. És una altra cosa. És una interpretació -al meu entendre, molt precisa- del que ha passat els últims anys en un vestidor que s’ha convertit en un búnquer que ha arribat a condicionar fitxatges i renovacions, i a vetar la presència d’empleats del mateix club.
Els nord-americans parlen de checks and balances quan es volen referir al fet que tot poder necessita un contrapoder. Un contrapoder que, al conjunt blaugrana, s’ha anat perdent els últims anys. No ha sigut cosa d’un dia ni d’una persona. Ha sigut un procés de deixadesa de funcions, de confiar en l’autogestió i en la professionalitat dels altres. Segur que de bona fe, al començament. Però passa que quan s’ha volgut corregir s’ha comprovat que era del tot impossible. En tenen la culpa els jugadors, també els entrenadors i tota l’estructura del club, dels executius als directius. I no només Bartomeu. També Rosell i també Laporta, en el seu dia. Però els que manen no són els únics. També tenen la seva part de culpa els socis i els periodistes. En el fons, és una cosa col·lectiva.
El Barça, aquest Barça, el que ha tingut en Gerard Piqué un dels seus líders, ha aconseguit unes fites esportives que semblaven inimaginables. Un sis de sis el 2009, un triplet el 2015, vuit Lligues en onze anys i tres de les cinc Champions del club. Honor i glòria a aquesta generació irrepetible. Però tot té un límit i ha arribat l’hora de fer canvis. No cal que siguin traumàtics ni tots de cop. Però sí que n’hi ha un d’urgent: la directiva ha de recuperar el poder. I després els socis, quan els hi demanin, ja diran si ho fa bé o no.
