Fa uns dies, Najat El Hachmi escrivia un article a l'ARA en què reivindicava la rellevància de les escriptores pioneres i posava d’exemple el cas de Carme Riera, que recentment ha tret una novel·la nova. L’article em va semblar honest i ple d’encerts: més enllà de les preferències literàries de cadascú, és important reconèixer el paper de les predecessores en aquells àmbits que tradicionalment han arrossegat estereotips, prejudicis i discriminacions de caràcter masclista. És evident que Carme Riera és un bon exemple d’autora que va trencar sostres i que va fer-se un lloc en un gremi extremadament masculinitzat, en el qual la presència femenina era, com a mínim, residual.
El Hachmi denunciava la manca d’agraïment o reconeixement que sovint demostren les autores més joves, les anomenades "noves veus", envers les autores que les van precedir. Tanmateix, discrepo lleugerament amb l’autora quan afirma que "és lamentable que tantes veus joves i noves parlin com si ningú hagués escrit abans que elles". Per molt que pugui imaginar-me a què deu referir-se, la sentència em sembla un pèl generalitzadora i fins i tot injusta, atès que, des del meu punt de vista, és molt habitual que les autores joves reivindiquin els seus referents. El que passa és que, massa sovint –i crec que aquí deu residir part de la crítica d’El Hachmi–, es tendeix a citar referents molt anteriors a la pròpia generació –Rodoreda o Víctor Català són llocs comuns, si parlem de referents femenins catalans–, mentre que és menys habitual esmentar una Carme Riera.
Potser la qüestió no recau tant en aquest "meliquisme" o "adamisme" que lamenta l’autora de l’article, sinó que, de la mateixa manera que tendim a idealitzar la generació dels padrins en detriment de la dels nostres pares, hi ha certa tendència a furgar més enrere a l’hora de cercar referents. No sé quina deu ser la raó, però diria que també és més habitual que un autor citi un Baltasar Porcel com a referent abans que un Jaume Cabré: potser el que passa és que és més senzill reivindicar els autors que ja no estan en actiu, quan ets una "nova veu", de la mateixa manera que, quan ets adolescent i t’estàs construint com a persona, tendeixes a citar referents que no són ta mare.
I també pot existir el temor que, en un sistema literari tan avesat a cercar l’etiqueta ràpida, el fet de citar com a influència directa una autora viva, encara ben vigent, impliqui carregar amb una expectativa d’esdevenir-ne el relleu, la còpia o la seqüela en un moment en què –amb la dosi inevitable de narcisisme que és inherent al fet d’escriure i de publicar– aquesta "nova veu" desitja jugar a creure’s que és nova: no per maldat o per falta d’agraïment envers les predecessores, sinó perquè, quan ja és dificilíssim ser inèdit o pioner en gaire res, l’anhel de ser una mica "nous" o "originals" és l’únic antídot contra la certesa que tot el que puguem fer serà una transformació, modificació, revisió o recreació més o menys bona, aigualida, brillant, òbvia o subtil del que altres van fer abans i potser millor.
