El pinxo
Juan Manuel Moreno Bonilla va tardar cinc anys a arribar a la presidència d’Andalusia des que va ser nomenat candidat pel PP. Hi havia dubtes sobre l’aposta per un personatge sense atributs precisos, però finalment el 2019 va aconseguir el seu objectiu de la mà de Ciutadans i Vox. Desgastats i sense els ressorts del poder, els socialistes andalusos van perdre Andalusia de vista. Moreno Bonilla ha tingut l’habilitat d’articular una versió pepera del sistema clientelar organitzat pels socialistes. Amb el PSOE atrapat en la ressaca dels seus excessos andalusos i amb l’esfondrament de Ciutadans, Moreno Bonilla va arrasar en les darreres eleccions. I l’home sense atributs s’ha convertit en un pinxo.
Seguint les tendències que dominen la dreta europea, el president andalús ha fet una aposta desvergonyida en favor dels interessos dels més rics emparada en una radicalització patriotera per enquadrar el comú dels andalusos. Una variant amb vestit fosc del model Ayuso. Dues cares de la mateixa família ideològica, una més pansida, l’altra més juganera, al servei dels que tenen més diners, amb la pàtria com a bandera: canya als catalans.
Tanmateix, sorprèn que no s’adonin de la debilitat de l’estratègia, que fa de Catalunya el que l’independentisme busca: la singularitat irreductible, allò que no quadra amb la resta. És de manual que el primer èxit en un conflicte és que l’adversari et reconegui com a enemic. I és el que fa Moreno Bonilla quan invita els rics catalans a traslladar-se a terres andaluses per pagar menys. Les possibilitats d’èxit de l’aposta són tan remotes que només s’entén com a provocació. Si té algun recorregut és perquè l’independentisme, atrapat en el seu propi joc, sobrevalora qualsevol atac perquè és una manera de fer-se visible. Amb el valor afegit que la competència oberta entre comunitats ridiculitza la unitat de la nació.
En tot cas, Moreno Bonilla posa una mica de color a la deriva gallega de Núñez Feijóo, que, situat en el camí cap a l’autoritarisme democràtic, deixa que les estridències les aportin els seus col·legues. Amb el president andalús l’espectacle passa de patètic a escandalós quan la seva comunitat és de les que aporten menys al pressupost comú i de les que en reben més. La seva frivolitat dona la raó als que pensen que Espanya només ens vol per pagar les despeses. Misèria de certa política.
