El pintor Miró a Paris (1925) / Picasso, al Museu (1934)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSColumna completa de Carles Soldevila (Barcelona 1892-1967) a 'La Publicitat' (3-VII-1925) sobre Joan Miró (Barcelona, 1893-Palma, 1983), i fragments d’una crònica deCarles Capdevila i Recasens (Barcelona, 1879-1937) també a 'La Publicitat' (6-IX-1934) sobre Pablo Ruiz Picasso (Màlaga, 1881-Mougins, 1973). Peces de dos periodistes generalistes que en uns deu anys de distància i amb amenitat van tractar respectivament del Miró que prenia embranzida artística i del Picasso que assolia la maduresa creativa.      

El pintor Miró a Paris (1925)

Agraeixo sempre les invitacions que m'envien els pintors per assistir al vernissatge de llurs exposicions. Hi vaig sempre que puc. I em reca de no poder-hi anar. Aquesta recança ha pujat al grau màxim quan fa pocs dies he rebut una invitació per visitar l'exposició del nostre compatriota Joan Miró, que va tenir lloc a Paris, a la Galeria Pierre. No invitava el pintor sinó un rengle d'amics seus, prou coneguts en el món de les lletres franceses: Philipp Soupault, André Breton, Louis Aragon, Joe Bousquet, Marcel Noll, etc., les firmes dels quals encapçalaven la tarja. Els mots que hi ha escrit Benjamin Peret són una saborosa troballa de desllorigament humorístic. Comença per parlar-nos d'un senyor obès que l’atura al carrer i li demana per "l’arbre à sardines". Benjamin Peret no el coneix, però retreu la seva erudició en matèria d'arbres estrafolaris: "l'arbre à saucisson", "l'arbre à sourire", "l'arbre à gaz"... El senyor obès no demana sinó per "l'arbre à sardines". Aleshores, Peret l'envia a Joan Miró, "que té en alguna banda una preciosa plantació d'arbres misteriosos que canten simfonies heroiques els dies d'enterrament i marxes nupcials llavors que un rei d'una Bulgària qualsevol és, durant el curs d'un passeig sentimental, decapitat per un vailet de dotze anys". Entès? Oh, no cal entendre-ho gaire. Aquest gènere de literatura s’acontenta de fer-nos rodar el cap d'una manera graciosa i indolora. Parlant concretament –concretament?– d'En Miró, diu el seu panegirista: "I sapigueu que aquest home ha vist en el vostre cos el fragment d’un os d’on sortirà, tot seguit, una legió d'orenetes anunciadores del descobriment d'Amèrica: sapigueu que el vostre calçat no té secrets per a ell..." M'aturo. L'entusiasme fantasista de Monsieur Peret etziba unes imatges que no goso traduir. La pudibundesa barcelonina, no menys temible que el cant londinenc, no m'ho perdonaria. Sigui com sigui, En Miró, que té cura de fer escriure el seu nom –Joan– amb o i no amb u, sembla haver aconseguit un lloc privilegiat dins els medis intel·lectuals de París. 

Carles Soldevila

Picasso, al Museu (1934)

No es tracta d’adquisicions noves ni de les obres del famós pintor que figuraran en el catàleg de la col·lecció municipal, sinó de l’home, del Picasso de carn i ossos recorrent les sales del Museu que serà inaugurat d’aquí a un mes. Aprofitant la breu estada que Picasso ha fet a Barcelona amb la seva família, la direcció del Museu l’invità a visitar la nova instal·lació del Palau Nacional, on ha estat reunit i disposat ordenadament tot el fons del Museu Municipal. [...] El pis superior del Museu és destinat a la pintura moderna catalana de principis del segle XIX fins als contemporanis, entre els quals Picasso serà molt ben representat per obres anteriors al període cubista. Passant d’una sala a l’altra, Picasso, davant d’aquells fragments incomparables de l’art primitiu català, n’admirava la força, la intensitat i l’ofici: la seguretat de visió i d’execució, l’aplom i la convicció amb què la mà de l’artista ignorat havia expressat en aquells panys de paret les idees i els sentiments que li ocupaven l’esperit, i convenia sense vacil·lar que el nostre Museu romànic serà una cosa única en el món, document imprescindible per als que vulguin conèixer els orígens de l’art occidental, lliçó inapreciable per als moderns. Aquesta visita de Picasso al Museu ha tingut un altre aspecte, una mica inesperat, perquè ens ha posat en contacte amb un Picasso molt més humanitzat del que podia fer creure la llegenda d’enigmàtic i evasiu que se li ha atribuït. Picasso, indubtablement, representa un dels productes més singulars, més complicats de l’art universal contemporani. [...] S’ha fet tanta literatura al volt de la seva personalitat, les imaginacions, estimulades per l’enveja o per l’interès, han treballat tant sobre les seves actituds estètiques i mundanes, que és difícil acostar-s’hi amb simplicitat. No és culpa d’ell si molt sovint s’han produït equívocs respecte a la seva persona; possiblement moltes vegades haurà estat ell el sorprès i s’haurà sentit cohibit pel to que haurà observat al seu voltant. El Picasso de l’altre dia era un Picasso tan pròxim i cordial, tan assequible a l’evocació amistosa, que enraonant ens passaren les hores sense adonar-nos-en. El Museu havia estat una celestina admirable: li havia tocat el viu d’una manera tan fina que l’home s’abandonava als seus records de joventut barcelonina amb comunicativa expansió. Una porta antiga trasplantada al pas d’una sala, un tros de pintura que li sortia al pas, el retaule dels consellers, li revifaven els records dels seus anys de Barcelona. Un esbós de Martí Alsina, fet des d’un taller de la Riera de Sant Joan, li recordava que ell també havia ocupat aquell taller i també havia fet una nota d’aquells terrats i d’aquells campanars barcelonins. La col·lecció de retrats d’En Cases era un recordatori d’antigues amistats i coneixences barcelonines, d’episodis i anècdotes, entre les quals no era la menys picant i divertida la seva estampa de bohemi gairebé adolescent en el retrat que En Cases li feia més de trenta anys enrere. A taula, amb una barreja de català, francès i castellà que donava un curiós imprevist al diàleg, continuà l’evocació d’aquell temps en què Picasso captava les primeres amistats i admiracions. Per fortuna no hi hagué ni una al·lusió a teories estètiques ni a problemes artístics. L’esplendor mediterrània de la tarda no s’hi adeia; parlàvem d’homes, d’amistats, de catalans que s’han dispersat pel món i que enyoren, d’altres que ja no hi són i dels que encara ens fan companyia, i a l’escalf d’aquests records semblava que el pintor cosmopolita, l’home de popularitat universal, per un moment, reconquistava una pàtria [...]. 

Carles Capdevila