Pinilla i un univers de 12 quilòmetres quadrats
Crec recordar (no em refio gaire de la meva memòria) que Rosa Montero va entrevistar una vegada Harrison Ford i va iniciar el text amb una frase d'advertència: “Aquesta és una entrevista feta des de l'embadaliment”. Jo també estic obligat a posar-los sobre avís: això s'escriu des de l'embadaliment. L'obra de Ramiro Pinilla (1923-2014), del naixement del qual es compleix un segle, em sembla un dels cims de la literatura basca i espanyola. Pinilla és també un dels meus herois personals. Va ser un paio peculiar, lúcid i íntegre. Queden avisats.
Els grans escriptors es formen a la infància, encara que de vegades ni ells mateixos se n'adonin. Alguns recreen una vegada i una altra el lloc de la seva infantesa. Gabriel García Márquez va convertir la seva Aracataca natal en Macondo. William Faulkner va concentrar les velles històries del seu Mississipí en el comtat imaginari de Yoknapatawpha. Pinilla no es va prendre la molèstia de canviar noms. Va fer de Getxo i de la platja d'Arrigunaga, on va passar de petit les vacances i on es va establir per sempre quan va poder, un univers complet. Getxo és a 14 quilòmetres de Bilbao i ocupa menys de 12 quilòmetres quadrats. Pinilla va aconseguir que en aquestes 1.189 hectàrees hi cabés tot.
La periodista i escriptora María Bengoa, companya de Pinilla en els darrers anys, acaba de publicar una bonica història sobre la primera vida de l'escriptor. Es titula El mar de Arrigunaga. Es llegeix com una bona novel·la perquè Ramiro Pinilla era un personatge novel·lesc. Tant, per tenir almenys dues vides.
Pinilla va ser un jove tímid i entestat que es refugiava en l'escriptura. Es va diplomar com a maquinista naval, va fer navegacions oceàniques a bord d'un vapor a les entranyes del qual va descobrir l'infern (el que habitaven els palejadors de carbó) i per fi va optar per una modesta existència com a oficinista de la companyia bilbaïna de gas. Va exercir com a escribidor durant anys: redactava textos per al revers dels cromos que imprimia l'editorial Fher, ensobrava aquests mateixos cromos, componia biografies per encàrrec i semblava que no tenia cap altre objectiu que estalviar prou per comprar un terreny a Getxo.
Va comprar el terreny, va aixecar una caseta que va anomenar Walden (en homenatge al seu idolatrat Henry David Thoreau), va acumular fracassos en la cria de conills i gallines i va continuar sent el Bartleby que anava cada matí a l'oficina municipal i cada tarda a l'oficina de Fher. Redactava sense parar. I escrivia quan els caps sortien a dinar, o al tren. No fumava, no bevia. Només la devoció pels tres fills li permetia evitar ser devorat per l'obsessió literària.
El 1960, aclaparat pels deutes, es va presentar al premi Nadal, dotat amb 150.000 pessetes. El va guanyar amb la seva primera gran novel·la, Las ciegas hormigas. Immediatament, va ser acomiadat pels propietaris de Fher, amb l'argument que un escriptor d'èxit no podria rendir al màxim com a escribidor industrial. Aquí va acabar la seva primera vida.
Després del premi Nadal, Pinilla va optar per publicar en petites editorials i per crear negocis culturals sense ànim de lucre que, en efecte, no resultaven gens lucratius: una editorial que venia llibres a preu de cost o un modest diari local que ETA va destruir amb una bomba. A les primeres eleccions de la democràcia va formar part de la llista del PCE a Biscaia, però no va trigar a allunyar-se de la política. Excepte per un intent de guanyar el Planeta el 1971 (va quedar finalista), Ramiro Pinilla va tornar voluntàriament a la condició d'escriptor semidesconegut.
El 1986 va publicar a Libropueblo, la seva editorial no lucrativa, una cosa anomenada Verdes valles, colinas rojas. Ningú no se'n va assabentar. Gairebé 20 anys més tard, entre 2004 i 2005, Tusquets va treure a la llum una trilogia (La tierra convulsa, Los cuerpos desnudos i Las cenizas de hierro), genèricament anomenada Verdes valles, colinas rojas, que va sorprendre els lectors.
No hi ha un millor retrat del segle XX basc. Fa de Getxo un univers mític, crea personatges inoblidables (alguns irrompen regularment en altres obres de Pinilla, perquè de tan reals acaben passant per aquí) i aconsegueix un formidable impacte (Premio Nacional de narrativa, Premi de la Crítica) que, per pura lògica, hauria d'haver traslladat el seu autor a l'àmbit de la celebritat.
Però Pinilla era Pinilla. El vaig conèixer en una fira del llibre madrilenya. Jo havia publicat uns llibrets sobre ciutats i tenia certa concurrència. A la meva mateixa caseta hi havia un home ancià a qui ningú demanava firmes. Pinilla, esclar. Per una vegada, em vaig atrevir a sol·licitar una dedicatòria. Després el vaig visitar al Walden de Getxo, el vaig entrevistar per a la revista Jot Down i vam parlar alguna vegada per telèfon. A l'última època de la seva segona vida va publicar tres delicioses novel·les detectivesques: Getxo donava per a molts misteris.
Ara, en ocasió del centenari, ha aparegut una nova novel·la, titulada El hombre de la guerra i escrita a principis dels 70. A diferència d'altres novel·les de publicació pòstuma, no causa vergonya aliena. Més aviat tot al contrari: demostra que Pinilla va ser un prodigi inesgotable.