Com fer front a la crisi migratòria
Durant aproximadament una setmana, a finals de juny, els mitjans de comunicació occidentals van estar obsessionats amb el destí del Titan, un petit submarí que transportava cinc persones –entre les quals hi havia dos multimilionaris– al Titanic enfonsat i que va implosionar poques hores després de començar el descens, segons es va descobrir posteriorment. Mentrestant, un vaixell que transportava uns 750 refugiats econòmics va bolcar davant la costa grega. Hi van morir centenars de persones embarcades a Líbia després de viatjar-hi perillosament des de països com l’Afganistan, el Pakistan i Síria. El Pakistan va declarar un dia de dol nacional pels seus ciutadans desapareguts al mar. Occident, però, amb prou feines hi va parar atenció.
No cal dir que és injust culpar la premsa de respondre al que demana l’audiència. La cobertura relativament escassa de la tragèdia dels migrants és el símptoma d’una tendència general a ignorar el tràngol que passen els que han nascut en zones menys privilegiades del món. La predisposició respecte a aquest tema ha canviat des de la crisi dels refugiats del 2015, quan les fotos esgarrifoses d’un nen migrant ofegat que havia anat a parar a la costa turca van provocar indignació i una reacció enèrgica dels responsables polítics dels països rics. Durant els anys següents, l’opinió pública occidental s’ha tornat insensible a aquestes imatges i en general hi ha girat l’esquena per centrar-se en altres prioritats.
És cert que un cínic podria dir que la intensa cobertura de la crisi dels refugiats del 2015 va ser motivada no tant per l’idealisme com per la preocupació pragmàtica d’Europa, que es veia envaïda per milions de persones que fugien de la violència. Però encara que fos així, aquesta mateixa preocupació fa que avui dia les economies avançades parin més atenció als problemes dels països en vies de desenvolupament.
La majoria de governs d’arreu del món han reconegut que ja no poden ignorar el canvi climàtic i altres danys mediambientals. De la mateixa manera, però, ignorar l’enorme bretxa pel que fa al nivell de vida entre el nord i el sud global s’ha tornat insostenible. A causa dels avenços en les tecnologies de la comunicació i l’accés a les xarxes socials, els pobres d’avui són molt conscients de les grans diferències entre la seva vida i la de les persones que viuen als països rics. Mentre es mantinguin aquestes diferències, seguiran desplaçant-se cap al nord a la recerca d’un futur millor. Cap frontera, cap mur ni cap mar faran que es quedin allà on són. L’actual crisi migratòria a la frontera sud dels Estats Units i el drama continu als mars del voltant de Grècia i Itàlia ho han deixat clar.
Ara bé, la recerca d’una vida millor és només el costat de l’equació relatiu a l’economia de l’oferta. Pel que fa a la demanda, la mancança de mà d’obra ha creat un fort incentiu per fer venir gent a les economies avançades que faci la feina que els nadius ja no fan. En absència de polítiques d’immigració ben pensades que puguin satisfer aquesta necessitat, els traficants sense escrúpols han omplert el buit.
L’escassetat de mà d’obra a les economies avançades no és un fenomen temporal que hagi d’afectar-nos només a curt termini. Als Estats Units, un informe recent de la Brookings Institution documenta un dèficit de 2,4 milions de treballadors el desembre del 2022, en relació amb la mitjana de 12 mesos que va finalitzar el febrer del 2020. La major part d’aquesta disminució s’hauria produït sense la pandèmia, a causa dels canvis en l’edat i els estudis de la població. Però també va baixar la mitjana d’hores setmanals treballades, cosa que va produir un dèficit addicional de mà d’obra equivalent a 2,4 milions de persones més.
Aquesta reducció de la jornada laboral no es pot atribuir únicament al covid-19 ni a la por al covid persistent. Tot i que les causes no s’han acabat de determinar, una hipòtesi plausible seria el reenfocament de la conciliació entre vida laboral i personal. En qualsevol cas, la conclusió és que és probable que l’escassetat de mà d’obra que hi ha hagut després de la pandèmia persisteixi, tant als EUA com a Europa, on el baix índex de natalitat i l’envelliment de la població presenten reptes demogràfics similars.
Tot i que els avenços en l’automatització, la robòtica i la intel·ligència artificial poden mitigar alguns reptes de subministrament de mà d’obra, no totes les feines es poden substituir per un robot o un servei generat per ordinador. Molts dels llocs de treball que continuen tenint demanda pertanyen a sectors com la construcció, el servei domèstic, la sanitat i l’hostaleria, on la feina no sol ser agradable ni glamurosa. Si els nord-americans i els europeus no estan disposats a ocupar aquestes feines, té sentit oferir-les a immigrants motivats i treballadors. No es tracta de proporcionar ajuda humanitària, sinó d’aplicar una política econòmica sòlida, sobretot en un moment en què les reiterades pujades dels tipus d’interès dels bancs centrals encara no han resolt un dels principals factors que contribueixen a la inflació: la falta de mà d’obra.
Una política d’immigració ben dissenyada que permeti l’entrada controlada de treballadors i que els ajudi a integrar-se als països d’acollida contribuiria en gran manera a alleujar aquesta situació del mercat laboral i evitar les tragèdies humanes causades per l’explotació vergonyosa de migrants i refugiats per part dels traficants. Però els responsables polítics hauran de mirar més enllà del cicle electoral següent i deixar de banda els interessos polítics partidistes.
Al mateix temps, no és possible ni desitjable traslladar tota la població dels països d’ingressos baixos als Estats Units i Europa; per tant, és imprescindible rebutjar el nacionalisme econòmic curt de mires. Les economies avançades han de fer més passos per abordar els enormes desequilibris que encara hi ha en l’economia mundial. Reduir la desigualtat global és essencial per a un futur sostenible.
Copyright Project Syndicate