Pilota d’Or per a un fatxenda
1. Aquest dilluns, a París, quan ja farà hores que serà fosc a la Ciutat de la Llum, Vinícius rebrà la Pilota d’Or que l’entronitzarà com a millor futbolista del món del 2024. El seu any, certament, ha estat espectacular. Ningú ha desequilibrat tant com ell i, si el Madrid va guanyar la Lliga i va fer partits espectaculars a la Champions va ser, en bona part, perquè l’extrem brasiler va ser imparable. El premi és, futbolísticament, merescut. I si avui, quan s’obri el sobre, ja no hi haurà cap mena d’emoció serà perquè, al damunt de la gespa del Bernabéu, quan Gavi li ensenyava els quatre dits d’una mà –en referència al 0-4 del marcador–, el bocamoll de Vinícius li responia “Pero el lunes, en París para el Balón de Oro”. Així és ell. Al teu equip li estan fotent una tova, però tu pensant en els teus reconeixements individuals en un esport col·lectiu.
2. I és que Vinícius, un superdotat per al futbol d’alta velocitat, no és exemplar en gairebé res més. Al camp, no calla. Es mofa dels rivals amb una altivesa ofensiva. Com més petit és el rival, més l’humilia amb una frase enverinada. Tampoc té respecte pels àrbitres. Protesta sense parar, es guanya quatre targetes grogues a cada partit, però, per vestir la samarreta que vesteix, tan sols n’hi ensenyen una. I gràcies. A les aficions rivals, sovint les provoca amb tota mena de gestualitats irrespectuoses. En cap cas la seva actitud poc esportiva justifica ni un sol dels insults racistes que rep per aquests camps de Déu. Per tot plegat, Vinícius, que va estar a un pas de jugar al Barça, ja ens està bé que guanyi la Pilota d’Or amb el Madrid.
3. Vinícius, com Rodrygo Goes, havia arribat a un acord per jugar al Barça. Rodrygo ho ha reconegut en més d’una ocasió i li han estirat les orelles. Vinícius, murri, no ho ha confessat mai. Ell, però, sap la veritat. L'abril de 2017, en un reservat del primer pis del restaurant La Venta, a l’avinguda del Tibidabo, el Barça i la família de Vinícius, que aleshores tenia 16 anys, van arribar a un acord. A l’hora del cafè, el director general Òscar Grau, Raúl Sanllehí, Robert Fernández, l’inefable André Cury, el pare de Vinícius i el representant del jugador van encaixar les mans. Havien pactat totes les condicions i van brindar. El seu agent va dir que tenia un viatge al Brasil i que, quan tornés a Europa, signarien el contracte. En comptes d’anar-se’n a Rio, va agafar el pont aeri, se’n va anar a Madrid i va negociar amb Florentino Pérez. El president del Madrid, que s’havia jurat i perjurat que no li tornaria a passar com amb Neymar, que el Barça li va arrabassar quan ja el tenia coll avall, va doblar les condicions. Si el Barça i el Flamengo havien pactat 20 milions de traspàs, el Reial Madrid en va pagar 40 al club d’origen i una millor comissió per al representant. Així s’escriu la història.
4. I Mbappé? Quin trist paper. Va arribar al Madrid, set anys tard, amb dues intencions: complir el seu somni d’infantesa i guanyar la Pilota d’Or i la Champions que amb el PSG se li va escapar, repetidament i tossudament. Havent estat a l’ombra de Neymar i de Messi a París, avui veurà com a Vinícius –l’individualista que no li acostuma a passar la pilota quan ell està en millor posició– sí que l’entronitzen com a millor del món. I les crítiques, a Madrid, comencen a collar Mbappé. Contra el Barça, la nit del 0-4, el francès va caure en orsai fins en vuit ocasions, com un passerell. Va marcar dos gols, tots dos ben anul·lats. La portada de L'Équipe, “L’humiliation”, amb el Barça celebrant el 0-4 al Bernabéu, era un missatge dirigit al traïdor: Mbappé. El PSG venia a Montjuïc i, contra el Barça, marcava quatre gols. Ara els hi fa el Barça, a Chamartín. L’estrella és Vinícius, ell està a la diana i a Suècia l’esquitxen amb un escàndol sexual. Sempre es pot caure més baix.