Pilar Bayer : “La matemàtica sempre és un imprevist”
“Al’escola, vaig acabar cinquè, on vam fer combinatòria, logaritmes, la funció exponencial, i jo pensava: «Què més hi pot haver?» I ho segueixo pensant. La matemàtica sempre és un imprevist”. I la capacitat de sorpresa la segueix acompanyant ara que ja és professora emèrita de la Universitat de Barcelona. Tota una vida dedicada a l’ensenyança, a la recerca, i a mai deixar d’aprendre. “La tesi la vaig fer al mateix temps que la meva professora d’institut, que em portava 20 anys. Ens ajudàvem i ens corregíem mútuament, i les vam llegir el mateix dia. No aconseguíem que ningú ens les signés perquè érem les primeres dones aquí a fer tesis en matemàtica”.
Ho dic jo perquè ella és massa modesta: la tesi la va fer pel seu compte, llegint articles matemàtics en tots els idiomes. “Els buscava amb una llarga escala, pujant i baixant volums, i si no els trobava a la biblioteca, els demanàvem a la reina d’Anglaterra. La British Library tenia un servei on protocol·làriament se sol·licitaven per correu postal a la reina. I l’agost em tancava a la biblioteca de ParísVI, on tenien fotocopiadores! Tornava a Barcelona amb la maleta plena de fotocòpies”.
Després seria ella la que dirigiria moltes tesis doctorals. “A la base de dades Genealogy Project veus cada matemàtic, els seus pares i avis científics, els seus fills científics, i els fills d’aquests”. I em senyala a la pantalla com ella ja té 15 fills i 22 nets (científics).
La casa de la Pilar està perfectament organitzada i equilibrada. Dues habitacions simètriques: en una, el despatx amb l’ordinador, en l’altra, el piano i les partitures. Música i matemàtica tenen llenguatges semblants. “De petita feia el conservatori i l’institut alhora. Mai he desaprofitat uns minuts de la meva vida, si no estudiava, tocava. Aquesta capacitat de treball m’ha servit a la vida. Quan estic cansada, no m’aturo, faig una altra cosa”.
Les matemàtiques són una creació de la ment humana per la necessitat d’endreçar la realitat i entendre-la. Avui en dia les veiem per tot arreu. Codifiquem la informació i la descodifiquem en zeros i uns, per transportar-la a l’altra punta de món. “La pregunta més difícil que pots fer a un matemàtic és «¿Això que estàs fent, per a què servirà?» Per bons que fossin, quins matemàtics al segle XVIII podien imaginar l’aplicació dels seus teoremes a les noves tecnologies? Leibniz va pensar que amb zeros i uns ja en tenia prou per expressar tots els números, i va crear el sistema binari, que deien que no servia per a res, i ara mig món és digital. La comunitat científica només persegueix el saber. La recerca és molt neutra, i quan acceleres certs processos, optimitzes funcions o fas el disseny d’un algoritme, el resultat es publica per a tothom i no saps en què s’aplicarà. Els algoritmes no es patenten”. I fins i tot es fan servir perquè ens apareguin certs anuncis als buscadors.
I matemàtiques també en l’economia, on gairebé sembla una dictadura la seva aplicació. “No acaben de funcionar. No pot ser bo un sistema que fa infeliç tantíssima gent. ¿Té sentit que les nacions estiguin endeutades i tothom pateixi perquè hi ha unes lleis de mercat que diuen que tal indicador no pot passar d’aquí? ¿O el mercat de futurs, que és l’aplicació d’unes fórmules brutals que només persegueixen el guany econòmic i han convertit el món en un casino? Jo aposto per l’alfabetització matemàtica de la societat. En matemàtiques te’n fas un tip de dir «M’he equivocat», «Ho he de repetir». I no passa res. Hi ha problemes que estan anys i anys sense ser resolts, o fins i tot es prova que no tenen solució, i és molt bonic, perquè l’important és el que aprens pel camí”.