Piketty i l’esperit del nostre temps
Últimament, vagi on vagi tothom em pregunta el mateix: què pensa de Thomas Piketty? En realitat, són dues preguntes en una: què pensa de Piketty, el llibre, i què pensa de Piketty, el fenomen?
La primera pregunta és molt més fàcil de respondre. Vaig ser un dels primers lectors de la versió en anglès de Le capital au XXIe siècle [El capital al segle XXI]. L’editorial que el va publicar, Harvard University Press, em va enviar les galerades del llibre amb l’esperança que escrivís un comentari elogiós per a la contratapa. Ho vaig fer de bon grat, ja que l’abast, la profunditat i l’ambició del llibre em van semblar impressionants.
Per descomptat que ja coneixia el treball empíric que Piketty i altres col·legues (entre els quals Emmanuel Saez i Anthony Atkinson) havien fet sobre la distribució dels ingressos. Ja abans que es publiqués el llibre, aquesta investigació va oferir troballes sorprenents sobre l’augment d’ingressos dels superrics, i va demostrar que en moltes economies avançades la desigualtat havia arribat a nivells que no es veien des de principis del segle XX. Va ser un autèntic tour de force.
Però el llibre va molt més enllà d’aquest treball empíric. Presenta un fascinant relat de la dinàmica de la riquesa en el capitalisme, a tall d’advertència. Piketty ens exhorta a no deixar-nos enganyar per l’aparent estabilitat i prosperitat que van experimentar les economies avançades durant unes quantes dècades de la segona meitat del segle XX: segons el seu relat, pot ser que les forces dominants del capitalisme siguin forces productores de desigualtat i inestabilitat.
Potser més que l’argument en si el que converteix Le capital au XXIe siècle en una lectura excel·lent és la sensació d’estar veient com una ment brillant encara les grans preguntes del nostre temps. L’èmfasi de Piketty en la naturalesa política de la distribució dels ingressos; el subtil camí d’anada i tornada que recorre entre les lleis generals del capitalisme i el paper de la contingència, i el fet que estigui disposat a oferir remeis audaços per salvar el capitalisme de si mateix (encara que per a molts potser siguin impracticables) són qüestions que per a un economista resulten tan refrescants com escasses.
Així doncs, m’agradaria poder dir que vaig tenir la clarividència de preveure l’enorme èxit acadèmic i popular que tindria el llibre un cop publicat, però la veritat és que l’acollida que va rebre em va agafar totalment de sorpresa.
Per una senzilla raó: el llibre no és gens fàcil de llegir. Té gairebé 700 pàgines (incloent-hi les notes), i encara que Piketty no dedica gaire espai a la teoria formal, no pot evitar de tant en tant alguna equació o alguna lletra grega. Les ressenyes del llibre van parlar molt de les referències de Piketty a Honoré de Balzac i Jane Austen, però la veritat és que el lector es trobarà abans de res la prosa seca i acompanyada d’estadístiques pròpia d’un economista, mentre que les al·lusions literàries són poques i molt espaiades.
La resposta de la professió econòmica no va ser uniformement positiva. L’argument del llibre gira entorn de diverses identitats comptables que relacionen l’estalvi, el creixement i la rendibilitat del capital amb la distribució de la riquesa en les societats. Piketty té el mèrit de donar vida a aquestes relacions abstractes concretant-les en unes xifres reals de les quals va seguint l’evolució al llarg de la història, però són relacions ja conegudes pels economistes.
El pronòstic pessimista de Piketty es basa en una lleugera extensió d’aquest marc comptable. Sota certs supòsits raonables (és a dir, que els rics estalvien una quantitat suficient), la ràtio entre la riquesa heretada i la renda de l’economia (o els salaris) tendirà a créixer sempre que r, la taxa de rendibilitat mitjana del capital, sigui superior a g, la taxa de creixement de l’economia en conjunt. Piketty afirma que aquesta ha estat la norma històrica, excepte durant la tumultuosa primera meitat del segle XX. Si el futur es presenta així, llavors ens espera una distopia en la qual la desigualtat augmentarà a nivells mai vistos.
No obstant això, en economia és perillós extrapolar, i les proves que presenta Piketty a favor de la seva tesi disten de ser concloents. Com molts han argumentat, també pot passar que la rendibilitat del capital, r, comenci a disminuir si l’estoc de capital de l’economia arriba a ser massa gran respecte de la mà d’obra i altres recursos, i si la taxa d’innovació es desaccelera. O, com han assenyalat d’altres, els canvis als països emergents i en desenvolupament podrien impulsar una acceleració de l’economia global. Les idees de Piketty cal prendre-se-les seriosament, però no són de cap manera una llei de ferro.
Potser la causa de l’èxit del llibre cal anar-la a buscar en el zeitgeist, l’esperit del temps: si el llibre s’hagués publicat fa deu, fins i tot fa cinc anys, just després de la crisi financera global, probablement no hauria tingut el mateix èxit, tot i que llavors s’haurien pogut aplegar arguments i proves similars. Ja fa bastant que als Estats Units es cova malestar per l’augment de la desigualtat. Malgrat la recuperació de l’economia, els ingressos de la classe mitjana estan estancats o en disminució. De manera que ara sembla acceptable parlar de la desigualtat als Estats Units com el principal problema que afronta el país. Potser això explica per què el llibre de Piketty ha concitat més atenció allà que al seu país d’origen, França.
Le capital au XXIe siècle ha renovat l’interès dels economistes per la dinàmica de la riquesa i la seva distribució, un tema que va preocupar economistes clàssics com Adam Smith, David Ricardo i Karl Marx. Ha portat al debat públic detalls empírics fonamentals i un marc analític senzill però útil. Siguin quines siguin les raons del seu èxit, la seva aportació a la professió econòmica i al discurs públic ja és innegable.
Copyright Project Syndicate