Dins el rànquing dels títols nobiliaris espanyols, el ducat de Feria –vinculat durant centúries al de Medinaceli– ocupa un lloc molt destacat per antiguitat i pedigrí. Concedit per Felip II el 1567 con Grandeza de España a un Suárez de Figueroa, en quatre segles i mig no ha canviat gaire de llinatge titular, passant només als Fernández de Córdoba i finalment als Medina. Val a dir que, al marge dels serveis a la (seva) corona o a la (seva) pàtria que haguessin pogut prestar els anteriors posseïdors del títol, el penúltim i 19è duc, Rafael de Medina y Fernández de Córdoba, saltà a la fama durant la dècada de 1990 per motius ben poc gloriosos; processat i condemnat per corrupció de menors, al·legà davant la jutgessa instructora, com a circumstància atenuant: “Señoría, es que yo soy muy putero”.
Del matrimoni entre aquest personatge i la model Naty Abascal van néixer dos fills, el primogènit i actual duc, Rafael de Medina Abascal, i el segon, Luis, a qui el germà gran ha cedit l’ús del títol de marquès de Villalba. Ambdós han viscut aquestes darreres dues dècades en les pàgines del paper setinat i en les imatges de la televisió rosa, lluint físic, parelles i glamur. Però, de sobte, Luis de Medina ha saltat a les seccions d’informació política i de crònica judicial dels diaris com un dels comissionistes del pelotazo en la venda de material sanitari a l’Ajuntament de Madrid durant les setmanes inicials de la pandèmia.
Pel que en sabem, sembla que la fórmula del “negoci” combina, com en el cas de l’Institut Nóos, el pícaro i el privilegiat. El primer, Alberto Luceño, és l’espavilat que va veure en la histèria de les administracions públiques davant la penúria de material sanitari (mascaretes, EPIs, guants, tests...) al llarg dels mesos del primer estat d’alarma, i en l’afany de cada comunitat o municipi per semblar més diligent i eficaç que els altres a l’hora d’aconseguir-ne, l’oportunitat d’obtenir grans beneficis. L’aristòcrata Luis de Medina hi posava els contactes i la credibilitat. Encara que el germà del duc de Feria no tingués cap experiència prèvia com a importador de material anticovid, hi ha en el món funcionarial i de càrrecs de confiança hispano-madrileny moltes persones per a les quals el simple esment d’un personatge a qui havien vist desenes de vegades a l’¡Hola! era una sòlida garantia de la seriositat de l’operació. ¿Com vols que un Feria estigui implicat en una estafa?
Però, encara que la picaresca espanyola tradicional, aquella que arrenca del segle XVII i que arriba fins al recentment traspassat Luis Roldán, era cosa de pobres, d’individus que volien treure el ventre de pena, el fenomen també ha experimentat mutacions. És evident que l’actual marquès de Villalba no necessitava ni pretenia sortir de cap situació de misèria. Ara, que un cop investigat sostingui que ell només va fer una gestió telefònica davant un cosí de l’alcalde Martínez-Almeida per tal que aquest li facilités l’adreça electrònica de qui portava les compres municipals de material sanitari, i que per aquesta gestió va cobrar més d’un milió d’euros, denota una concepció del món més pròpia d’abans de la Revolució Francesa que del segle XXI. És veritat que, a Espanya, mai no va funcionar la guillotina...
Naturalment, tot acusat –encara que sigui duc o marquès– té dret a defensar-se. Tanmateix, si Luis de Medina creu de veritat que els seus sanejats beneficis eren perfectament legals i, a més, van ser declarats fiscalment –vaja, que no té res a amagar–, ¿no resulta curiós que quan el jutge ha ordenat embargar-li els béns, al seu compte corrent només s’hi hagin trobat 247 euros? Permetin-me precisar que amb 247 euros no es paga ni la meitat d’una de les dues sabates que el marquès calça habitualment, ni tampoc cap de les corbates que llueix.
¿Aconseguirà la justícia localitzar i immobilitzar els béns (cotxes i rellotges de luxe, un iot...) presumptament adquirits amb el milió d’euros que tan còmodament (una trucada telefònica...) va guanyar? No vull prejutjar, però si ets ric i famós, les possibilitats de comptar amb una defensa jurídica de primera classe augmenten molt; i, d’altra banda, no deu ser estadísticament gaire probable que et toqui un jutge disposat a enviar a la presó (per una vulgar qüestió de comissions ves a saber si excessives o acceptables) al fill i germà d’uns Grandes de España. ¡A veure, sisplau, que no estem parlant de cap cabecilla separatista català! ¡Que el pelotazo de les mascaretes no passarà pas pel Tribunal de Cuentas!
I menys en els temps que corren, quan comença a arribar al poder –de moment, l’autonòmic– aquesta coalició aristocratitzant de cavallistes, generals retirats, caçadors, mitjos senyors del barri de Salamanca, etcètera. Aquest món representat pel flamant vicepresident de la Junta de Castilla y León per Vox, que porta una mascareta de color verd militar amb la bandereta espanyola i la inscripció "¡Fuerza España!"