Pica paret

Les notícies que m'arriben a través del diari no em sorprenen. Rajoy no compleix les seves promeses: del que havia dit, ara se'n desdiu. Fa el que li sembla que ha de fer donades les noves circumstàncies (o velles circumstàncies intencionadament mal aclarides). Apoltronat a la trona del tan cobejat i pacientment esperat poder, tot es veu d'una altra manera. L'actor que havia dit abans de començar els assajos que era capaç de fer un salt mortal sense matalàs, ara resulta que no sap fer ni la vertical pont. Però no passa res, el públic ja ha pagat l'entrada per anticipat i no els tornaran els diners. L'espectacle serà a mida d'aquest primer actor que, enganyant els productors i el mateix director, té un contracte blindat.

No he tingut la desgràcia de treballar mai amb un actor impostor. De fet, si s'hagués donat el cas, l'haurien acomiadat el segon dia d'assaig, per mentider o per incompetent. Poques vegades o mai un actor té un contracte blindat (ni amb el millor dels representants). Així és la vida de l'artista i la de la majoria de simples mortals.

Un, dos, tres, pica paret. La carrera per arribar a la paret-poltrona és ferotge, tot està permès. Es pot prometre i no complir. Les decisions impopulars i potser necessàries ja es prendran des del poder. Però "assumir" compromisos sobre qüestions que afecten els ciutadans no pot ser l'excusa per arribar abans que ningú a la Moncloa en el joc del pica paret.

En definitiva, quan s'apuja el teló no hi ha excuses que valguin: un circ on els pallassos no fan riure i els equilibristes no saben caminar per la corda fluixa no fa gràcia. On són els tomàquets? Quan d'aquí poc temps no els puguem comprar, ens sabrà greu haver-nos-els menjat. Per un espectacle llastimós i depriment no cal aplaudir. Aixequem-nos, agafem els abrics i llancem el programa de mà a la paperera. Si ja ho deia Shakespeare: molt soroll per no res.