Dimarts els informatius recollien la mort del poeta Joan Margarit amb obituaris sentits que no només recordaven la seva trajectòria sinó petites mostres de la seva obra. Al vespre, a La 1 de TVE, el Telediario de Carlos Franganillo també va fer la notícia corresponent per recordar-lo i, a més a més, van aprofitar l’estrena del nou plató per plantejar una proposta una mica sorprenent i arriscada. Els Telediarios han presentat des d’aquest dilluns una imatge global renovada, més moderna, austera, elegant i fosca tant pel que fa al decorat com a la capçalera, la sintonia i la línia gràfica. La taula ha passat a ser un element secundari i el presentador fa bona part de l’informatiu dret, envoltat d’unes grans pantalles de led que formen un angle, de tal manera que queda un espai menys estàtic i força diàfan al seu voltant per moure’s amb més llibertat. És un recurs que, segurament, permet experimentar molt més amb noves narratives dels continguts gràcies a la realitat augmentada. I amb aquestes possibilitats van cloure el Telediario d’una manera insòlita en un espai de notícies. Franganillo va comunicar a l’audiència que volien acabar el programa recordant el premi Cervantes: “Lo hacemos con su obra, con su poesía. Le pone voz y música Miguel Poveda. Gracias por ayudarnos hoy a despedir el Telediario”. I enmig del decorat del Telediario hi van col·locar un enorme piano de cua amb un pianista a punt per tocar i Miguel Poveda dret al costat preparat per cantar. Franganillo va desaparèixer del plató, les llums del decorat es van enfosquir, i en un ambient de recolliment i intimitat, amb una fotografia de Margarit en blanc i negre projectada en la gran pantalla, va començar una actuació musical. El Telediario es va convertir en una mena de cafè teatre. Ara que la música en directe pràcticament ha desaparegut de la televisió, de cop apareix com un bolet a l’informatiu. La idea, segurament estimulada per les possibilitats d’aquest redisseny del format, planteja un híbrid una mica estrany. Fins i tot inicialment podia semblar que piano i cantant havien aparegut al plató gràcies a la màgia de la realitat augmentada. Però no. Eren físicament allà. Que en un Telediario aparegui un piano de cua i s’hi dugui a terme una actuació té un component d’espectacle que, precisament en una televisió pública, sol ser un recurs delicat.
És possible que l’estratègia respongui a la pressió que senten els informatius de les cadenes públiques de fer evolucionar els seus continguts per tal de poder competir amb els informatius de les privades, molt més extrems pel que fa a l’enfocament de les notícies. Cada vegada és més difícil competir amb la seducció dels biaixos ideològics i imatges d’impacte que tenen més d’entreteniment que d’informatiu.
Ironies de la vida, Joan Margarit va ser homenatjat amb un majestuós piano de cua ocupant l’espai de les notícies. Sens dubte, una imatge molt poètica.
