Un piano al metro
L’altre dia vaig agafar els ferrocarrils i vaig baixar a Provença per enllaçar amb la línia 3. A l’intercanviador vaig sentir el so d’un piano. En un primer moment vaig pensar que provenia dels altaveus, però la calidesa pròpia de la música en viu em va convèncer del contrari. Més endavant em vaig trobar amb un piano de mitja cua, negre, que, segons vaig saber, porta gairebé tot el mes de març al metro. Era gentilesa del Concurs Internacional de Piano Maria Canals, que té lloc a Barcelona.
Un noi d’uns quinze o setze anys interpretava una peça de Mozart. Quan va acabar, va agafar la motxilla i va continuar el seu trajecte pel metro. Llavors hi va seure una senyora i va tocar jazz amb força qualitat. Van arribar dos o tres aficionats al piano i van fer cua per tocar. Alguns viatgers s’aturaven a escoltar una estona, com jo, i endarrerien uns minuts el seu viatge, robant uns minuts a les obligacions per gaudir de la música.
El piano no està vigilat. Ningú no l’ha tractat malament. No hi ha hagut vandalisme. Només música lliure, voluntària, cultura improvisada. No cal dir res, no cal posar normes, no cal demanar civisme, no cal donar indicacions de torns o de qui pot o no pot tocar. L’art es regula a si mateix molt millor que l’economia de lliure mercat. “Puc?”, demana un jove. “I tant”, li diu la del jazz. La gent aplaudeix després de cada interpretació.
Llavors em va arribar una alerta al mòbil. Ha esclatat una bomba al metro de Brussel·les. Sento tristor. No sé si el jove assegut al piano estava al corrent de la notícia. Però, de cop i volta, va posar les mans sobre el teclat i van sonar, com un homenatge, les notes d’ Imagine.
