P.G.M.

Sembla l’anagrama d’una organització internacional, o tal vegada les sigles d’un partit polític de nou encuny o, per què no?, el nom i cognoms d’una fabulosa arqueòloga pionera en els estudis d’etnoantropologia. En realitat, només són les inicials del títol de l’article que us vull proposar sobre un dels edificis que, encara avui, provoquen un munt de consideracions, reflexions i fins i tot un lleuger debat públic: els museus. El títol: “Petits grans museus”.

Hom pot comprovar com, des de fa poc temps, en ciutats com Miami, Moscou, Los Angeles i París s’han anat creant grans museus privats fruit de la decisió d’un grapat de col·leccionistes milionaris i, possiblement, fruit de la necessitat de lluir la seva riquesa. No és d’aquests nous museus, però, que us vull parlar. Ja en parlen crítics, estudiosos d’art, grans experts en la matèria, i les seves opinions són del tot divergents. Us vull parlar de quatre, per a mi, “petits grans museus”, en què les mides del recinte, la quantitat i la qualitat de les peces acollides i l’aura de l’indret fan que siguin -un cop visitats i gaudits- llocs ben difícil d’oblidar. És evident que cadascú de nosaltres disposarà del seu personal nomenclàtor museístic, el qual, a mesura que passa el temps, esdevé més entranyable i preuat.

El primer, a Nova York, és The Frick Collection, situat a la cantonada de la Cinquena Avinguda, a l’Upper East Side, tot un gran plaer on es poden veure des de Bellini, Cimabue, Goya i Velázquez, fins a Holbein el Jove i altres peces fabuloses.

Podria esmentar el Melbourne Museum, a Austràlia, molt bo, però potser està massa lluny i, a més a més, ultrapassa la mida ideal de P.G.M. que ens hem proposat mantenir.

El segon és a Bolonya, el Museo Giorgio Morandi, dedicat al famós pintor contemporani, autor de les singulars i famoses natures mortes. Bolonya, al bell mig de l’Emília-Romanya, és una ciutat encisadora i plena de sorpreses. Aquest Museu -fins fa uns anys a la bella Piazza Maggiore, ara, provisionalment, al Museu Modern- n’és una. A més d’una gran col·lecció privada d’obra morandiana a Friburg, a la Selva Negra, aquesta col·lecció extraordinària de més de dues-centes obres és la més completa.

El tercer museu se situa a Cuenca. Aquesta ciutat, tan ben relacionada amb l’art modern, disposa d’un deliciós museu, allotjat en un exconvent de les Carmelites, al rovell de l’ou de la ciutat. Es tracta de la Fundación Antonio Pérez. L’esperit d’aquest singular personatge -nascut a Brihuega, a l’Alcarria, i amb el bagatge d’un llarg exili parisenc- ha permès que hom pugui gaudir d’una personal col·lecció d’art modern heterogènia, original i amb perles com una sèrie fonamental de quadres de Millares, realment extraordinària.

L’últim P.G.M. que val la pena assenyalar és el Museu de Caldes de Montbui. Thermalia. Dues de les quatre plantes del museu estan dedicades a la figura de Manolo Hugué, escultor, pintor, gran amic de Picasso, ben descrit per Josep Pla. Es tracta d’una petita joia, senzilla, sense pretensions, plena d’encant, que cura fa una pila d’anys el quefer municipal.

Es tracta de quatre espais ben diferents. Tots, però, són un exemple de devoció i cura de l’obra creativa que ens cal poder conèixer de cara al creixement del nostre patrimoni artístic com a ciutadans i com a éssers humans que pretenen albirar el coneixement. Potser, tal com van les coses, ens convé curar els nostres P.G.M. personals!

Epifonema: “Figura retòrica que consisteix en una exclamació sentenciosa mitjançant la qual s’acaba amb èmfasi un discurs o un passatge”. No vol pas ésser sentenciós aquest epifonema o comentari sobre els P.G.M. que allotja Barcelona, capital de Catalunya i alhora una ciutat amb una gran personalitat. Cadascú de nosaltres té, com comentava abans, el seu inventari personal on poder encabir la Fundació Joan Miró, la Fundació Antoni Tàpies, la Casa-Museu Gaudí, el CosmoCaixa, el Museu Frederic Marès, el CaixaForum, el Saló del Tinell, el Museu de la Xocolata i fins i tot el Macba o el Museu Picasso, que, malgrat la seva grandiosa presència, mantenen les característiques d’aquest tipus de museu, que ja hem esmentat a l’inici de l’article. I, tot fent memòria, voldria palesar que no sé pas fins a quin punt pot resultar casual el fet que els sintagmes nominals i adjectivals que han generat aquestes consideracions inicials corresponguin, en el bagul de la musa Mnemòsine, al “pla general metropolità”. Ambdues sigles, els P.G.M. (els museus i el pla ), parlen de la nostra estimada ciutat.