Petroli

Al meu parer, el català més interessant de l'últim segle va ser Pere Duran i Farell (1921-1999). Jordi Pujol i altres també són interessants, esclar, però, per a mi, menys. Duran i Farell combinava les personalitats de l'empresari i del filòsof, del somiador i de l'enginyer, del buròcrata i de l'agent secret. Tinc la impressió que coneixia tots els secrets d'una Catalunya i una Espanya que en tenien molts, però se'ls va emportar a la tomba.

Per a qui no tingui una idea clara del personatge, va ser qui va introduir a Espanya el gas natural, va ser qui va impulsar una de les primeres centrals nuclears, Vandellòs, i va fundar, encara al franquisme, una Corporació Industrial Catalana. Però tot això és molt reductiu. Va passar dècades prop del poder, des de Francisco Franco fins a Jordi Pujol i Felipe González, sense cremar-se.

Vaig dinar dues vegades amb Duran i Farell, totes dues a l'antic restaurant barceloní Reno i totes dues amb altres persones, el 1982 i el 1983. Jo era un periodista molt jove i encara més ignorant que ara; ell era una figura mítica de l'economia catalana. En un d'aquells dinars li vaig fer una pregunta força ximple. Volia saber per què un home que havia tingut papers tan importants en tres dels subsectors energètics (gas, electricitat, nuclear) mai no s'havia acostat al petroli. Va respondre que el petroli “taca”. Va dir també alguna cosa sobre no acabar com Enrico Mattei.

Mattei va ser el creador del sector petrolier italià a través de l'Ente Nazionale Idrocarburi i va competir gairebé en peu d'igualtat amb gegants com Aramco o Shell. Va ser assassinat el 1962, quan una bomba (o un projectil disparat des de terra) va esclatar al seu avió privat mentre viatjava de Sicília a Milà. Els autors de l'atemptat podrien ser els serveis secrets francesos o la Màfia: hi ha testimonis en tots dos sentits.

El 1970, mentre preparava la pel·lícula El cas Mattei, el cineasta Francesco Rosi va encarregar al periodista Mauro de Mauro que investigués l'assumpte. De Mauro va dir que havia trobat documents i enregistraments. Immediatament després, va desaparèixer. El seu cos no es va trobar mai. Quan va ser assassinat el 1975, Pier Paolo Pasolini estava escrivint una obra anomenada Petroli; les parts del manuscrit en què parlava de Mattei no van ser trobades.

1962, l'any en què van acabar amb Mattei, va ser tempestuós a Europa i el nord d'Àfrica. Algèria, després d'una llarga guerra, va aconseguir la independència. Des d'abans de la independència allà es trobava Duran i Farell, amic dels líders de la nova nació magribina. Fer negocis a Algèria, com feia l'empresari català, tenia risc. Explicava que un cop va anar a una cita i va trobar el seu contacte degollat. S'enamorà per sempre del desert algerià, al qual tornava amb freqüència; va deixar-hi prou bon record perquè un dels dos gasoductes entre Algèria i Europa porti el seu nom, i, sobretot, a diferència de Mattei, es va mantenir amb vida.

1973 també va ser un any tempestuós al món, i especialment a Espanya. Francisco Franco ja era un vell malalt. Al juny, per primera vegada, va delegar les funcions de president del govern en l'almirall Luis Carrero Blanco. Al desembre, ETA va matar Carrero. L'esposa del dictador, Carmen Polo, va aconseguir que el nou president fos Carlos Arias, que, com a ministre de l'Interior en el moment de l'atemptat, semblava haver fracassat sobre manera. Franco ja manava menys que la seva dona i els ministres tecnòcrates es feien cada cop més influents.

També el 1973, el govern va decidir apostar pel gas natural. Però no estava disposat a acceptar que l'operació fos comandada per Pere Duran i Farell i la seva empresa, Gas Natural. En una d'aquelles maniobres pròpies de l'època, a l'empresa de Duran van expropiar-li els contractes amb Algèria i la central gasista del port de Barcelona, que van passar a constituir el principal patrimoni de l'empresa pública Enagás. La xarxa de distribució va quedar en mans de Catalana de Gas. Pere Duran i Farell, discret com sempre, va callar i va seguir endavant. Poc després, a principis de 1974, la protesta dels països productors de petroli per la guerra del Yom Kippur va fer que els preus es dupliquessin.

Va ser més o menys aleshores quan l'hereu del dictador, Joan Carles de Borbó, va aconseguir, gràcies a la família reial saudita, un percentatge de cada barril importat per Espanya. Segons Roberto Centeno, que va ser responsable dels pagaments a la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis, SA (CAMPSA), com a hereu i després com a rei Joan Carles s'emportava entre un i dos dòlars per barril. L'arribada d'un petrolier a un port espanyol li podia reportar gairebé dos milions de dòlars de l'època. Amb una mica de sort, el pròxim segle coneixerem detalls de tot això.

El petroli, com deia Duran i Farell, taca.