Els combustibles fòssils són responsables de més del 70% de les emissions que contribueixen al canvi climàtic i de més del 90% del CO₂ que alliberem a l'atmosfera antropogènicament. En el cas del CO₂, romandrà a l’atmosfera durant molts segles, mantenint el planeta massa calent, i, per tant, és urgent reduir-ne el consum massivament i tan ràpidament com puguem. Perquè això passi, cal visió de futur, coordinació entre països, i un seguit de requisits que sovint ens fallen, com demostren les convencions climàtiques que sempre acaben en paper mullat.
En l'ideari col·lectiu hi habita la idea que això dels combustibles fòssils potser es resoldrà per si sol. Hem crescut amb la idea que el petroli i altres combustibles fòssils són un recurs escàs, no renovable, exhaurible. Les crisis del petroli dels anys 1970 i 1980 contribueixen a aquesta percepció, juntament amb les nombroses guerres que han estat i són provocades per aquests recursos, i els interessos que així ho creguem.
Algunes tesis apocalíptiques suggereixen que el petroli s'acabarà aviat, i que això ens farà la vida molt complicada. I si bé aquesta apocalipsi seria dramàtica, a vegades em pregunto si no seria millor que el que ens ha tocat viure: una apocalipsi en què, tot i saber les conseqüències nefastes que tenen els combustibles fòssils per a la salut i l'estabilitat planetària, els continuem fent servir –i fins i tot els encoratgem amb subsidis– a la mínima de canvi.
La realitat és tossuda, i de combustibles fòssils en tenim, fins i tot si no ens els dona Rússia. De fet, el 2023 la producció mundial de petroli i gas natural ha continuat creixent. També han crescut les reserves provades d'aquests recursos. Al mateix temps, continuem invertint en el seu ús i explotació. La setmana passada, per exemple, Alemanya estava discutint ampliar la seva flota de plantes elèctriques de gas natural amb inversions multimilionàries de 40.000 milions, buscant finançament públic per a aquest efecte. En vista de tots els problemes que es van derivar de la dependència del gas a Alemanya, aquesta estratègia sembla equivocada tant en la direcció de l’acció com en la magnitud de la inversió.
Això no és un fet aïllat alemany. Els Estats Units, ja avui dia el major productor i exportador de gas natural al món, discuteixen expandir la seva capacitat d'exportació de gas natural, si bé encara no n’han confirmat l’execució. El mateix govern de Biden, malgrat anomenar-se el “president del clima”, ja ha pres decisions a favor de la producció petrolífera en terres públiques federals offshore, entre altres projectes. El govern del Regne Unit també ha fet un gir de guió i ha afavorit el desenvolupament del jaciment petrolífer de Rosebank. Fins i tot la producció global de carbó ha augmentat, malgrat que aquí ja no el fem servir gaire.
En efecte, de petroli, gas natural i carbó n'hi ha molt, i el camí de l'statu quo ens empeny a seguir fent-lo servir. De fet, si arribéssim a consumir una gran part d’aquests recursos, s'emetrien prou gasos d'efecte hivernacle per augmentar la temperatura planetària fins, en termes planers, fregir-nos a tots com el pollastre a l'ast del diumenge. Sense regulació que hi posi friccions, continuarem utilitzant els combustibles fòssils, perquè, encara que sigui un comportament econòmicament i socialment miop, són fàcils de fer servir i (massa) barats. I doncs, se'n diu lluita contra el canvi climàtic –èmfasi en la lluita– per algun motiu.
Tenim les eines per fer-ho millor. Les renovables i l'eficiència energètica en són un bon tros. Replantejar les nostres prioritats vitals i model de societat, també. Reduir les desigualtats mundials, que són encara més exagerades en matèria de canvi climàtic, és una necessitat vital i ètica. Però sense lluita no hi serem a temps: una lluita per fer els combustibles fòssils tan irrellevants com ens sigui possible, encara que en tinguem (a cabassos).
