Voteu pel nostre futur

Aquest article es va publicar a l'edició de dimarts 8 d'agost.

S'acaba la festa de la democràcia del 23-J i despertem a la crua realitat, farts de tant ball i amb una ressaca considerable. La que ha estat probablement la pitjor onada de calor de les nostres vides (fins ara) ens transporta a les urgències del nostre temps. Les garlandes de la revetlla electoral que encara pengen pels carrers ens recorden que aturar el feixisme pot estar molt bé, però que fer alguna cosa contra l'emergència climàtica ja no és una elecció sinó una obvietat. 

I per variar, la realitat va molt més ràpid que la política, que se segueix formulant en termes de lluita de poder, sense esmentar l'elefant a l’habitació ni entomar el canvi organitzatiu i productiu que cal a la nostra societat.

La nostra política és, a més, miop i limitada. Encara no vol acceptar la dimensió internacional de les seves decisions, confiant que els filferros de les nostres fronteres aturin, no només persones fugint del desert o de les nostres amistats inconfessables, sinó també els excrements derivats del nostre ritme de vida. A principis del mes d'agost s'acaben els recursos que la Terra produeix de manera sostenible per a tot l'any, però aquí ningú fa gran cosa per canviar de música.

Per descomptat, donar veu a qui viu aquí des de fa anys i no pot votar, ni tan sols per introduir aquesta perspectiva global que hauria de tenir la democràcia, és simplement política ficció. El debat rau ara en com ens tanquem bé, no en assumir l'inevitable caràcter col·lectiu del que fem i decidim. 

L'Equador vota el 20 d'agost. No decidirà només si canvia el seu president i la seva assemblea legislativa. També si deixa sota terra el petroli del Yasuní o si continua endavant amb la seva explotació. El Yasuní, per entendre'ns, és una de les zones de més gran biodiversitat del planeta, a l'Amazònia equatoriana. La dècada passada, l'expresident Correa va proposar una fórmula innovadora a la comunitat internacional per no haver d'explotar unes reserves que se suposaven magnífiques, sobretot per a un país en procés de modernització i amb una administració que, per un cop a la seva història, es proposava fer cert repartiment de les riqueses nacionals entre la seva població. Aquella fórmula, que grosso modo consistia a no obrir pous al mig de la selva a canvi que els països més desenvolupats contribuïssin amb la meitat dels beneficis que s'estimava que podien generar els hidrocarburs per al país, al final no va convèncer ningú. Probablement per raons tècniques (com gestionar el fons que es crearia?) i econòmiques (realment hi havia tant de petroli i valia tant?). Però sobretot per la manca de voluntat d'una comunitat política i econòmica que reprodueix a escala internacional la seva estupidesa nacional. Ho sento, però és que no té cap altre nom, un cop les Nacions Unides acaba de declarar, deu anys després, que acabem d'inaugurar l'era de l'ebullició global.

Per reblar-ho, una tupinada va evitar que la consulta que llavors s'havia de celebrar a l'Equador tingués lloc, ja sense cap pla internacional. Temps després, el mateix deep state andí va reconèixer el seu propi frau, massa barroer per ser ocultat. I, un cop passada la pandèmia, i gràcies a un moviment ecologista i juvenil decidit a tot, ha concedit la possibilitat de preguntar a la població equatoriana sobre el destí de les seves reserves d’hidrocarburs, tot coincidint amb les eleccions que la disputa entre el president Lasso i el legislatiu han fet avançar.

Heu vist Alcarràs i As Bestas, espero, així que ja sabeu de què us parlo. Probablement, el més interessant aquest cop és que els països desenvolupats del Nord Global reconeixem el privilegi d'haver gaudit d'energia i matèries primeres barates durant dos segles, i ens adonem de la dificultat de seure sobre un tresor i renunciar a obrir-lo. Tot a compte d'una consciència universal que ara exigim a tothom i que mai vam considerar aplicar-nos des d'aquí. Cal que en parlem amb els nostres veïns i veïnes equatorianes, que els vegem com a ciutadans d'una democràcia que, si bé no funciona globalment, encara té oportunitats com aquesta d'actuar localment contra l'emergència climàtica. Convé sentir el vertigen de ser a les mans dels que fins ara havíem vist a un altre nivell, i considerar la possibilitat raonable de deixar de gaudir de les seves riqueses per raó d'algun dret de conquesta, o d'enviar les nostres fàbriques i detritus molt lluny per sentir que mai ens equivoquem.

Tant de bo poguéssim votar a Catalunya "Sí al Yasuní", sí a conservar el petroli sota les meravelles d'aquest món, sí a tenir una mica de futur. De moment, només podem encetar milers de converses i esperar que el 20 d'agost, els i les ningú vagin a votar, que aquelles que mai van comptar més que per recollir els nostres gots buits i trencats a la festa tinguin més altura de mires que nosaltres.