Petrarca

Voldria parlar d’un esdeveniment literari que no ha de passar desapercebut, sobretot ara que el col·lectiu Pere Quart està en plena i lloable campanya per evitar el disbarat de treure o deixar en mínims ridículs la literatura com a matèria d’estudi de secundària. Hem pogut llegir un seguit d’articles en què gent rellevant parla de la importància que ha tingut en la seva formació aquella professora que li va regalar un llibre o li va oferir un consell de lectura o...

La literatura la fan els escriptors i els traductors i l’escampen els traductors, els editors i els lectors entusiasmats... Doncs bé: un poeta de primera fila com és Miquel Desclot ens acaba de regalar (no es pot dir de cap altra manera) la traducció del Cançoner de Petrarca. És a dir, de tota la producció poètica que Francesco Petrarca va escriure no en llatí sinó en llengua vulgar. Miquel Desclot, a més de traduir el Cançoner, n’ha fet l’edició i una presentació molt acurada. Tot plegat, publicat per Edicions Proa. La meva felicitació més efusiva a l’editorial i al traductor. Fa temps, la mateixa editorial havia publicat un gruix de poemes del Cançoner traduïts també per Miquel Desclot. Però ara, després de molts anys de feina, l’edició és íntegra i editada també amb el detall impagable de mostrar la versió original en una pàgina i la traducció a l’altra.

Ara que s’acosta Sant Jordi (ho dic mirant-me el calendari amb una certa laxitud), aquesta publicació n’ha de ser una notícia destacada. M’ha traït el subconscient: fa temps que no sovintejo el gènere de l’article i fa temps, també, que cada Sant Jordi em vénen ganes d’escriure quatre coses que, coses que passen, no acabo escrivint; aprofito ara l’avinentesa per dir les quatre coses. Per a mi Sant Jordi s’ha convertit en un espectacle desconcertant en què la premsa i els altres mitjans de comunicació han sabut convertir la diada en una cursa, cosa que suposa un guanyador. La dada que s’empaita com a fonamental és quin és el llibre més venut i, per tant, qui és el “guanyador”, i no ens adonem que no hi ha guanyadors; si de cas, els guanyadors són els lectors, els llibres, i, quasi sempre però no de manera exclusiva, la literatura. Això darrer ho dic perquè molta gent compra llibres no literaris que són tan llibres com roses són les roses siguin del color que siguin. El miracle de Sant Jordi és la munió de gent al carrer per causa del llibre. L’admiració sincera dels forasters que veuen una mobilització brutal per tot el país a causa del llibre. Per tot el país. El guanyador i la notícia que jo buscaria és aquella noia que per primer cop es decideix a comprar un llibre de poesia; el guanyador i la notícia és l’home que no gosa apuntar-se al Club de Lectura del barri però per primer cop regala una novel·la a la dona que, cada cop que va al Club, en torna entusiasmada. I també és notícia aquella editorial petita que treu dues novetats al mercat i han fet curt i demanen desesperadament si en algun racó del magatzem els queden exemplars. Aquests són els miracles i els guanyadors. Tant de bo els periodistes (i els mitjans que els llancen al carrer a fer números) poguessin anar a la caça d’aquests miracles. I retorno al miracle amb què he començat: Francesco Petrarca, Miquel Desclot i Proa. A la contracoberta d’aquesta magnífica edició hi ha un text del qual reproduiré algunes coses que m’han encuriosit. Per exemple, en català tenim tres traduccions en vers, íntegres, de la Divina Comèdia : la d’Andreu Febrer (del segle XV) i al segle XX o XXI la de Josep Maria de Sagarra i Joan F. Mira; i, incompleta, la de Verdaguer i Callís. Dels Sonets de Shakespeare tenim, ja al segle XX o XXI, les traduccions íntegres, en vers, de Carme Montoriol, Gerard Vergés, Salvador Oliva i Txema Martínez, i seleccions de Morera i Galícia i Joan Triadú. Però amb Petrarca ningú s’hi havia animat tot i ser, el Cançoner, el llibre que més profundament ha marcat durant segles la poesia occidental. La feina de Miquel Desclot és descomunal: en vers i rimades respectant fidelment l’esperit de l’original (com podem comprovar examinant la versió en toscà). Són 366 poemes de diverses formes, estructurat com un cicle anual on el poeta parla d’una història d’amor i penediment. El text de la contracoberta acaba així: “No podem saber com hauria estat la lírica occidental sense la poesia de Petrarca, però es fa molt difícil imaginar Shakespeare, Leopardi, Mallarmé, Ungaretti, Celan, Riba o Foix sense l’obra que finalment Miquel Desclot ofereix als lectors catalans”.

Un gran regal, el cançoner de Francesco Petrarca. Un gran regal, la traducció d’aquest gran poeta que és Miquel Desclot. Ni a Petrarca ni a Desclot ningú no els obligava a fer-ho. Ho han fet, deixant-hi bocins de vida, perquè ells han volgut. La literatura és sempre un regal de l’escriptor al lector. És una eina de formació de l’individu, un instrument d’ajut a la introspecció a més d’una font de plaer. Que ningú no ens la tregui dels plans d’estudi.