Petits emperadors, grans emperadors

Llegim a l'ARA un esclaridor article d’Elisabet Escriche que ens fa veure com detectar si un nen és un “petit emperador”. Al text, l’autora conclou que per evitar que els infants tinguin l'autoestima baixa és habitual repetir-los exageracions com ara “ets el més valent" o "ets la més intel·ligent", i que justament això pot ocasionar que la tinguin massa elevada. Els símptomes, explica, serien “queixar-se per tot, ser exigents, tenir una posició corporal desafiant o sentir-se superior als altres i culpabilitzar-los de tot el que els passa tant a l'escola com a les extraescolars o al parc”. Si la conducta persisteix per damunt dels cinc anys, es veu, la Universitat de Washington considera que és "un senyal d'alerta que alguna cosa no va bé".

D’acord en tot. Però hem de parlar només d’infants? Repassem els símptomes emperadors i pensem si no hi ha adults, al nostre voltant, que en són, de membres màxims de la reialesa, i que haurien de fer patir els de la Universitat de Washington. Queixar-se per tot? Ser exigents? Tenir una posició corporal desafiant? Sentir-se superiors als altres i culpabilitzar-los de tot els que els passa a la feina o a casa?

Els petits emperadors tenen els pares, esclar, que els diuen tot el dia com són de fantàstics i “com s’han esforçat”. Els grans emperadors tenen amistats devotes, monitors de teràpies florals, anuncis de crema per al cos, polítics i activistes i, esclar, tasses de cafè, que els diuen el mateix. Jo conec més grans emperadors que petits emperadors. Sobretot a partir dels 40.