Amb la mosca al nas després que CiU anunciés la seva abstenció en la votació de la llei d’abdicació que permetrà el relleu a la Corona espanyola, Mariano Rajoy ha instat la federació catalana a no fer política petita. No deixa de ser curiós que la petició vingui d’algú que no ha fet res gran, que governa des de la inacció i es limita a esperar que el temps i el metabolisme històric solucionin allò que ell és incapaç de resoldre. Rajoy, dominat per una estretor de mires patològica, interpreta qualsevol iniciativa que escapi de la seva diplomàcia d’estaquirot com una rebequeria fora de lloc i un símptoma de petitesa política. En una translació política de les teories freudianes, resulta prou evident que qui s’obsessiona a remarcar la menudesa de les polítiques dels altres és, habitualment, qui la té més petita -la política, esclar.
En qualsevol cas, la legitimitat de Rajoy a l’hora de parlar de política petita és inqüestionable. Ningú la coneix millor que ell. Per a un mandatari internacional com se suposa que és, fer política petita és no saber ni gota d’anglès -“ Is very difficult todo esto ”, com ell mateix va admetre davant el premier britànic- o que les úniques paraules que conegui en francès siguin croissant i gruyère. La falta de carisma, les dificultats comunicatives i d’oratòria també redueixen la talla política de Rajoy. Comparèixer en pantalles de plasma per evitar preguntes i sortir per les portes del darrere, tot esquivant la premsa, no és propi de qui aspira a fer gran política. Desitjar que guanyi el Reial Madrid en una final espanyola de Champions, a més de poc elegant, és d’un fanatisme provincià. Hi ha més exemples, sens dubte, i potser més rellevants. Però amb aquests n’hi ha prou per escriure una columna insignificant sobre les magnituds de la política, i concloure que qui la té petita és aquell a qui se li planta una oportunitat enorme per demostrar un bri de grandesa i no se n’adona. O, encara pitjor, ho fa veure.