Les petites coses que ningú et preguntarà

En Francesc Orteu fa una entrevista a l’assessor familiar Francisco Castaño, en tant que pare i també autor del llibre La mejor versión de tu hijo. Ell diu que no els hem de fer preguntes, i per il·lustrar-ho posa aquest exemple: “T’has de posar en el lloc del fill. Imagina que arribes a casa al vespre i el primer que fa la teva parella és interrogar-te sobre com ha anat tal reunió o amb qui has esmorzat. Al final li acabaries demanant que et deixés tranquil. Doncs amb els fills passa el mateix. Has de parlar amb ells de cançons, de youtubers”. 

Doncs diré una cosa. A mi m’encantaria. M’encantaria que em fessin un interrogatori i no diria “deixa’m tranquil·la”, diria “vols saber més coses?”. M’agradaria explicar-ho. Potser no he fet cap reunió (no tinc amb qui reunir-me) i he esmorzat sola, avui, però m’encantaria dir què he esmorzat, i que la cambrera m’ha explicat que té un comptapasses i que ha descobert que al dia fa uns deu quilòmetres caminant amunt i avall. Ja sé que tot sovint les grans i les petites coses s’expliquen per WhatsApp. La reunió bé, pots comprar llet? I, esclar, al vespre ja està tot dit. Ja sé que tot sovint els membres d’una família en lloc de cridar-se a sopar s’ho diuen per WhatsApp, també. Ja sé que el que arriba té més punts de ser interrogat que el que ja hi és, perquè el que ja hi és s’encarrega del sopar i és probable que ningú li pregunti pel preu de les mongetes o si ha mirat la recepta a internet.

Acaba passant que qui t’interroga són els amics. “Com va lo teu?”, et preguntarà ella. “Com estàs, tu?”, et preguntarà ell. I llavors tu, també, preguntaràs. Perquè de veritat vols saber-ho, perquè agraeixes molt que vulguin saber-ho de tu.