Una petita notícia

Llegim a l’ARA una notícia tan terrorífica que ja no ho sembla. “L'any 2020 a Espanya els agricultors i ramaders van llançar a les escombraries unes 845.000 tones d'aliments, i les indústries i les distribuïdores més d'1,6 milions de tones, l'equivalent a uns 55 quilos per cada ciutadà. I, al global d'Europa, es van malbaratar més de 20 milions de tones”. Podríem dir que és boig que es malbarati menjar quan hi ha gent que es mor de gana, però llavors sempre hi hauria algú que ens diria demagògics i populistes i seguiria malbaratant. Podríem parlar de quant ocupa la muntanya de menjar podrit i quants nens podrien aprofitar-lo. Què ens commou?

La mala notícia és que si et passa a casa li passa al món i no hi pots fer res, perquè no pots fer pel món el que fas per casa. Ella, imaginem, surt de la cambra i fa veure que no ha vist aquell camal de pantalons que surt de sota el llit. El pot trepitjar, com pot trepitjar el xiclet mastegat de la catifa. Si vostès es pensen que ella pensarà que algú ja recollirà els pantalons, pensen massa, perquè no pensarà res. Ell anirà a comprar al súper barat i lleugerament nòrdic, perquè ahir li va fer mandra anar al mercat: s’ha de fer cua, parlar amb els venedors, demanar el que vols, quines coses. Tornarà amb unes pomes de porexpan que, com que són de porexpan i no tenen gust de res, s’acabaran fent malbé al verduler. La casa és com el mobiliari urbà: hi ha un paper a terra, però ningú el recull.

La casa és com el mobiliari urbà, i l’escola, com la Generalitat. “Si no ho fem tots...”, et dirà l’un. “És greu que aquest paper sigui a terra...”, farà l’altre. Però som a casa, i casa és com el mobiliari urbà, i algú de casa, el que fa campanyes, és com la Generalitat.