Petita nota d’una petita autobiografia (1907)
Peces històriques
De l’article de Gabriel Alomar (Palma, 1873-el Caire, 1941) a El Poble Català (10-IV-1907). Text prenormatiu. S’escau ara el 115è aniversari de la publicació a Le Figaro del Manifest Futurista del poeta francès d`origen italià Filippo Tommaso Marinetti, [Alexandria, Egipte,1876-Bellagio, Itàlia, 1944]. Dos anys abans ja havia parlat del futurisme el poeta i periodista Gabriel Alomar, un referent de l’activisme d’esquerres i de la literatura d’aquell tombant de segle a les Balears, les illes que avui justament celebren la seva Diada. És casual que el territori d’Egipte també associï Marinetti a Alomar, país on el primer va néixer i el segon hi va morir.
És un cas curiosíssim. L’altre dia un amic meu me mostrà un número atrassat d’España Nueva, on veig un petit article del periodista Pedro González-Blanco [Luanco, Astúries, 1879-Vilaseca de la Sagra, Castella, 1961] titulat “El futurismo”. Llegeixo, esperant trobar-hi, naturalment, una al·lusió directa a mi, i amb estupefacció m’entero de lo que segueix: el futurisme, sistema filosòfic i teoria política, és desconegut a Espanya, no obstant haver-lo proclamat aquest estiu (?) a Oviedo uns quants “telarañistas”. Més: aquest sistema fou expressat definitivament en el llibre de James Camlet A History of Future Political Countries. Fill de l’industrialisme atlàntic i de l’imperialisme mediterrani, participa de la idea saint-simoniana, la idea romana, amb qualque cosa d’imaginisme. Hi ha, ademés, una distinció que fer entre el futurisme arbitrari i el metodològic; sobre aquest, serveixen d’excel·lent documentació les darreres lliçons donades a Plumckake pel savi professor de Paradoxisme comparat, Mr. Habugmann. Llegia i rellegia aquesta emfàtica enumeració, i les línies, les lletres, els conceptes ballaven a grans salts davant la meva vista. Com? És que jo estava al·lucinat? Sofria el començ d’un deliri de persecucions? És que jo no existia? Però no podia esser! Jo bé creia que un cert dia, el 18 de juny de 1904, a l’Ateneu de Barcelona, un home molt parescut a mi havia donat una conferència batejada, un poc pretensiosament, amb el nom de Futurisme. I aquella paraula, bona o dolenta, pedantesca o justa, era la primera volta que sonava, no sols a Espanya, sinó allà on fos! I aquell concepte, congriat en aquella imatge plàstica i viva era la primera volta que s’encarnés, junt amb el de Filia, o personificació de les descendències i dels adveniments sense fi, per oposició a Pàtria, imatge incorpòria de les tradicions i de les ascendències. Que si futurisme era la teoria, l’escola, el subjecte, l’actor, filia era la matèria, l’objecte, la cosa. I vet aquí que, de sobte, les paraules i les idees que un havia engendrat, que un havia procreat, s’insubordinaven, s’emancipaven, es declaraven en rebel·lia. Era això una petita glòria? Era un disgust? [...] En realitat, el meu petit assaig, alt o baix, havia influït més o menys en la generació jove del catalanisme, i tal volta en l’accentuació de les esquerres i dels “avancistes” catalans. Era en veritat, obra meva pura, carn de la meva carn, sang de la meva sang, però era també obra de Catalunya, i havia aportat el seu òbol al tresor de la terra, el seu carreu a l’edifici de la ciutat nova. I quan un castellà, amb indubtable bona fe, desconeixia l’originalitat del pensament, calia rectificar l’error. [...]
