Admetem-ho: la passada no va ser una bona setmana per a l’estat d’ànim de l’espanyolisme més dretà i ultrancer. Permetin-me que n’analitzi les reaccions més destacades per mitjà d’una mena d’informal “diccionari ideològic”, un petit Casares d’estar per casa.
Cerques a Google. Decidit a no deixar-se desbordar en zel antiindults per Vox i Ciutadans, Pablo Casado s’ha espremut les neurones a la recerca d’un pretext formal que permeti al PP legitimar-se per presentar recurs davant del Suprem. I ha cregut trobar-lo en un recent informe de la Guàrdia Civil -ves a saber si inspirat pel tinent coronel Baena- segons el qual els CDR havien fet cerques a internet sobre personalitats contràries a la independència, entre elles Casado. I bé, arribats a aquest punt, ho confessaré tot: jo també he fet, al llarg dels darrers lustres, cerques sobre Casado, García Egea, Rajoy, Aznar, Vidal-Quadras... fins i tot sobre Hernández Mancha i Fraga Iribarne! I no només a la xarxa: també a les hemeroteques, els arxius i les biblioteques. Àdhuc -que Déu no m’ho tingui en compte!- vaig perpetrar fa una dotzena d’anys un totxo de 600 pàgines ple d’informació i anàlisis sobre aquells personatges i molts altres de la mateixa corda. Ves a saber si els CDR el coneixen, aquell llibre. En tot cas, invocar com a argument incriminatori unes cerques a Google em sembla d’una indigència tant policial com política espectaculars.
Empresaris independentistes. Amb l’agudesa intel·lectual que la caracteritza, Isabel Díaz Ayuso ha descobert el secret més ben guardat del Procés: que “la majoria dels empresaris catalans estan a favor de la independència”. Ja ho saben els Josep Sánchez Llibre, Javier Faus i companyia: mostrar-se favorables a les mesures de gràcia del govern Sánchez els obliga a “sufragar els indults (?) i el camí cap a la independència”, perquè Ayuso no consentirà que “aquesta festa” la paguin els contribuents madrilenys. ¿En quina pàgina de la famosa llibreta Moleskine es preveia que els costos de l’eventual República Catalana els cobriria la recaptació fiscal de Madrid? Alguns polítics, ¿han de parlar només perquè tenen boca?
Honor ferit. Tot i que tres associacions judicials conservadores ja havien donat l’alarma preventiva i exigit del govern que n’impedís –com?– l’aprovació, quan l’altre dilluns es va fer públic l’informe del Consell d’Europa sobre els presos polítics catalans, per un moment va semblar que la tàctica de l’establishment estatal seria la de respondre-hi amb un silenci despectiu, emmascarant o tergiversant els termes del document. Però no han pogut. Els ha dominat la concepció calderoniana de l’honor, han cregut que l’afrenta era massa grossa per deixar-la sense resposta i el Consejo General del Poder Judicial –sí, aquell òrgan desacreditat pel seu partidisme i deslegitimat pel venciment dels mandats dels seus membres– ha sortit en tromba a escometre contra l’informe del Consell d’Europa, les seves “contradiccions”, la “ingerència” en la feina de la justícia espanyola, etcètera. ¿Els consejeros que presideix Carlos Lesmes creien que pertànyer a Europa només servia per rebre’n diners (abans el Fons de Cohesió, ara els Next Generation), sense cap obligació ni minva de sobirania?
Suprem desautoritzat. Per molta vaselina que hi hagin volgut posar el ministre Juan Carlos Campo i el mateix president Sánchez, era inevitable que el Tribunal Suprem llegís els indults com una esmena i una rectificació de la seva sentència d’octubre de 2019, perquè ho són. Una condemna més moderada i homologable als paràmetres europeus, amb penes que a hores d’ara ja haurien estat quasi complertes, hauria fet innecessaris els indults. L’arrogància justiciera del jutge Marchena i els seus col·legues, llur desig d’escarmentar els cabecillas separatistas per sempre més, la imaginària sedició... han causat nombroses ensopegades a Europa, han obligat Sánchez a rescatar el conflicte de les mans del poder judicial -a les quals l’havia lliurat Rajoy- i han donat una certa victòria moral a l’independentisme... al qual la sala segona del Suprem havia volgut humiliar.
Victimisme unionista. Ja feia temps que el “victimisme” tan atribuït als independentistes havia canviat de bàndol, però amb els indults el tomb ha estat espectacular. Si, segons el líder del PP, teclejar “Pablo Casado” al cercador ja el converteix en objectiu potencial d’un inexistent terrorisme secessionista, Inés Arrimadas ha insistit que els drets de la minoria no independentista –almenys reconeix que és una minoria, suposo que per semblar més vulnerable– van ser amenaçats i abusats pel Procés. ¿Amenaçats, quan tenien al seu darrere milers de piolins armats fins a les dents i, si hagués calgut, la Brunete en reserva? ¿Abusats, quan el Constitucional atenia sol·lícit tots els seus recursos i impugnacions, quan avui dia el Tribunal de Comptes continua saquejant als adversaris dels taronges? ¿Quantes multes els va imposar el separatismo, quantes càrregues dels Mossos van haver de sofrir, quants escamots d’arrencallaços grocs van ser detinguts i processats?
La balança dels greuges està tan desequilibrada que el rebuig dels indults només pot néixer de la ceguesa política i/o de la misèria moral.
Joan B. Culla és historiador
