Pessimisme? Per a bons temps

Coincideixo per casualitat amb dos filòsofs que m’agraden molt. Un, Xavier Antich, diu que el “pessimisme potser és un estat per a temps millors”. L’altre, Josep Maria Esquirol, ha publicat un altre llibre imprescindible: L’escola de l’ànima: de la forma d’educar a la manera de viure (Quaderns Crema). A l’inici d’un capítol hi escriu una cita de Hölderlin: “...amb esperança, paciència i silenci, venceren el destí”, i ell hi afegeix: “Venceren el destí perquè... no hi ha destí”.

Els filòsofs i les cireres són imprescindibles. Ens ajuden a veure que el gènere humà és alhora valuós i irrellevant i que, si bé no tot és possible, sí que tot està per fer, per mantenir, per continuar, per millorar, per lluitar.  

Els evitadors

Visito Copenhaguen per assistir a un congrés mundial de periodistes. Penso que tots tenim més o menys el mateix aire tot i ser de diversos colors, els mateixos ideals que encara mouen la part de l’ofici que encara fa periodisme. Alguns estan realment a prova. Les ucraïneses ens ensenyen les seves cases destruïdes de Khàrkiv i les fotografies dels seus fills fent classe al metro. “Només volem viure”, ens diuen. I continuen creient en l’ofici, fent llistes de criminals de guerra per si arriba la justícia internacional algun dia, explicant desoladores històries humanes, denunciant la corrupció i intentant que no les matin. Quanta tristor acumula la seva mirada, però també quanta determinació.

Els problemes del sector són més o menys els mateixos als països rics i en pau. La diferència fonamental és la fibra democràtica i cívica de les societats, que és un mixt de valors compartits, fortalesa institucional i progrés econòmic, és a dir, creixement solidari.

Malgrat les diferències, avui tenim un problema comú que és “l’evitació”, alguna cosa així com la fugida de molts ciutadans de la informació. De vegades, l’actualitat pesa massa. Massa pessimisme, massa agressivitat, poca utilitat per a la vida quotidiana. Tenen una part de raó, el periodisme ha d’assumir la part de responsabilitat, escoltar més i pontificar menys. No caure en el pessimisme malgrat l’acumulació de desastres. 

Es tracta d’evitar el cinisme i mantenir l’alerta. Perquè ens agradi o no, quan les paraules perden el sentit pot passar qualsevol cosa. Quan un expresident dels EUA i candidat a la reelecció qualifica el jutge de “dimoni”, l’oposició política de “gent dolenta” i els Estats Units “d’estat feixista i corrupte”, s’ha d’explicar que estem molt a prop d’una guerra cultural que acabi amb la democràcia. També val la pena posar-ho en context i buscant explicacions veure com s’ha reduït la classe mitjana als EUA. Segons un estudi del Pew Research Center, si el 1971 el 62% dels nord-americans vivien en famílies de classe mitjana, el 2023 aquesta xifra s’ha reduït al 51%. La classe baixa ha crescut del 27% al 30% i l’alta ha passat de l’11% al 19%. Que l’increment del percentatge d’alts ingressos sigui superior a l’increment de baixos recursos parla de creixement econòmic, però la reducció de la classe mitjana parla també d’augment de les diferències i de més persones en dificultats.

Victòries o derrotes?

Alguns es pregunten si l’aprovació de la llei d’amnistia a Espanya és una victòria o una derrota. 

És una victòria de la democràcia, del valor dels vots dels ciutadans que es tradueixen en una majoria parlamentària. És un pacte per a l’oblit col·lectiu de la incapacitat de diàleg i de negociació per part de l’Estat respecte a les aspiracions d’una majoria sobiranista. Una derrota d’alguns jutges que van participar en la venjança i que avui es continuen significant com a defensors d’uns valors de la reacció i no de la voluntat del poder legislatiu. 

També és una victòria pírrica de l’independentisme, que ha perdut la majoria social i electoral pel camí. No sembla que la unitat sobiranista sigui una opció malgrat la proposta del president Artur Mas a l’hora de formar govern o de presentar-se a una eventual repetició electoral. Junts i ERC potser cooperen en la formació de la mesa del Parlament, però si hagués d’apostar un pèsol, ho faria per un govern del PSC en solitari pactat in extremis. 

Són temps de recomposició. “No hi ha destí”, diu Esquirol. 

La setmana vinent votarem en les eleccions que ens fan socis d’un club capaç de posar filets als taps de plàstic i de mutualitzar el deute per fer front a la crisi econòmica. Tampoc la Unió Europea es pot donar per garantida i inevitable. L’extrema dreta avança amb les seves idees excloents, porugues i mesquines. Qui no voti que no es planyi.