Pessimisme apocalíptic (no va de llengua)
No és que hagi de venir l’apocalipsi, és que és aquí: la fi del món ja se’ns ha revelat, per a qui ho vulgui veure. Ho escriu el pensador croat Srecko Horvat a Després de l’apocalipsi (traduït per Anna Llisterri per a Arcàdia). El que diu, més que fer por, produeix una fonda i sacsejadora basarda. ¿Hi som i no ens en volem adonar? La cita de Soren Kierkegaard que encapçala el llibre m’ha recordat el genial Monstres i pallassos d’Albert Sánchez Piñol (i de Gustau Nerín) sobre els dictadors africans i també el Divertim-vos fins a morir de Neil Postman sobre la societat de l’espectacle. El 1843 Kierkegaard escrivia això: “Es va calar foc entre els bastidors d’un teatre. El pallasso va sortir a alertar el públic; es van pensar que era un acudit i el van aplaudir. Ell ho va repetir; el van aclamar encara més. Jo crec que el món s’acabarà així: entre aplaudiments generals dels llestos que es creuran que és un acudit”.
Els llestos som tots nosaltres, burros de nosaltres. Som incapaços d’acceptar que el progrés, la idea de progrés o de paradís al cel o la terra, compartida per religions, ideologies i ciència, ja no és possible. Ja no és pensable. La qüestió ara és si la humanitat o, més encara, si la biosfera i amb ella tots els éssers vius coneguts i desconeguts, continuaran existint en el futur distòpic que ens està caient al damunt. Horvat és apocalíptic. Sí, com ho han estat tants (suposats) visionaris al llarg de la història. ¿Però aquest cop va de veres? La catàstrofe climàtica, la persistent amenaça nuclear (per què fem veure que ja no existeix?) i la pandèmia del covid-19 (¿el XXI serà el segle de les pandèmies?) estan deixant com un rei nu el voraç “capitalisme dels desastres” i ens han situat en “un estat planetari d’excepció” davant del qual uns quants bàrbars frívols com Trump, Johnson o Bolsonaro s’han dedicat a riure i mentir, no fent així altra cosa que “normalitzar l’apocalipsi”.
Horvat potser només juga amb l’atractiu d’un concepte cristià profètic i simbòlic, però té raó quan diu que no hi ha retorn possible a una normalitat que ja era autodestructiva, cosa que no està gens clar que haguem assumit de debò. ¿I si això s’està acabant i estem a l’últim ball suïcida de la humanitat? Quant de temps ens queda de nostàlgia, de poesia, de bogeria fins que la suma de finals porti el final absolut, l’extinció massiva? ¿Queda cap esperança? Ens queda, esclar, la presa de consciència i l’acció política col·lectiva. Ja sé que molts direu que, en temps de populismes, de fake news i de reflux d’una ultradreta que precisament pot treure rèdit de la por apocalíptica, això i res és el mateix. Doncs no ho hauria de ser perquè si no som prou honestos per mirar-nos als ulls els uns als altres, per imaginar alternatives i actuar, llavors sí que anem alegrement de cap al precipici.
La pandèmia ens ha posat davant d’un mirall que, segons Horvat, ens diu una cosa bèstia: “Som l’única espècie que ha aconseguit arribar a un nivell d’evolució tal que implica no solament una capacitat d’autodestrucció sense precedents, sinó també la capacitat de destruir la biosfera i portar altres espècies a l’extinció”. És un mirall monstruós que no ens pot paralitzar, que no pot fer veritat el TINA: There Is No Alternative.
L’esperança de Horvat és relativa. Només és que “una altra fi del món encara és possible”, un eslògan que, segons ell, potser significa que “tot i que el món tal com el coneixem s’acabarà en un moment o altre (potser d’aquí deu anys, o potser d’aquí cent, o mil) i, de fet, s’està acabant cada dia, no cal que s’acabi d’aquesta manera. No cal que s’acabi ofegat per un virus respiratori, o perdent el dret a respirar per culpa del virus del racisme [...] i la pandèmia del capitalisme (contaminació de l’aire, destrucció de la natura, consum de carn, crisi climàtica)”. Isi fem alguna cosa, doncs?