Un pessebre d’estiu
Del punt de vista político-electoral, l’episodi és poc rellevant, quasi anecdòtic, però a parer meu il·lustra realitats profundes que bé mereixen ser analitzades. Em refereixo a l’anunci formulat la setmana passada pel cap de llista del PP a l’Ajuntament de Barcelona, Josep Bou, en el sentit que renuncia a encapçalar de nou la candidatura l’any vinent (després que el partit hagi mostrat del dret i del revés que no volia la seva continuïtat) i a les derivades d’aquell fet.
Josep Bou i Vila –i deu cognoms catalans més–, membre de la Legión i militant de Fuerza Nueva a la dècada de 1970, industrial flequer, tertulià a 13TV i president (2015-2018) de la pseudopatronal unionista Empresaris de Catalunya, va irrompre en la política barcelonina sense cap bagatge previ a finals del 2018. El seu fitxatge ja era un símptoma de la desesperada situació del PP local després d’un trentenni submergit en la grisor i la previsibilitat representades per Alberto Fernández Díaz.
Enfront d’aquella grisor –devia pensar algú, probablement al madrileny carrer de Génova i en l’entorn de l’aleshores flamant líder Pablo Casado–, apostem per l’histrionisme. I sí, un Josep Bou estrident, sense sentit del ridícul, capaç en plena campanya electoral –i davant dels periodistes, és clar– d’escalar una bastida i sufocar un petit incendi extintor en mà, aconseguí pels pèls, el maig de 2019, mantenir el PP dins del consistori barceloní. Però el partit no li ho va agrair gaire, perquè Bou ha tendit a actuar com quan dirigeix la seva cadena de fleques, sense respectar les normes tàcites de la cultura partidària, trepitjant interessos i ulls de poll, parlant abans de rebre la corresponent consigna, aïllant-se de l’aparell del carrer Urgell i esdevenint, finalment, un destorb del qual desempallegar-se.
Entretant, durant els tres anys transcorreguts des que va prendre possessió, el capital polític del senyor Bou s’ha vist “enriquit” per alguns numerets durant els plens consistorials (cridar ¡Viva España!, arborar una foto de Felip VI...) i, sobretot, pel patètic cas, el mes d’abril passat, de l’incendi del seu cotxe, que el regidor intentà convertir en certificat de víctima del terror separatista, abans de veure’s desmentit per la policia. Ara, amb aquestes alforges i un cop desnonat pel PP, s’ha apressat a oferir-se com a alcaldable per algun altre partit; per exemple –diu– Vox o Ciutadans.
¿I en qui estan pensant Alejandro Fernández i el seu equip per a substituir el díscol i imprevisible Josep Bou? Doncs, segons avançava l’ARA dijous passat, en Daniel Sirera i Bellés. Fem una mica de memòria: destil·lat en els alambins del PPC des de les Nuevas Generaciones, Sirera conquerí un escó al Parlament encara sota Alejo Vidal-Quadras i el conservà durant quinze anys amb Alberto Fernández Díaz i Josep Piqué fins que la inopinada dimissió d’aquest últim, el juliol de 2007, catapultà el discret i obedient Dani Sirera a la presidència del partit.
Es tractava d’un lideratge provisional, interí, però ell intentà consolidar-s’hi. Com? Accentuant –el 2007!– la nota espanyolista (“no existeix la identitat catalana”, la immersió lingüística és un atac a la llibertat), mirant de guanyar-se el suport de Federico Jiménez Losantos i publicant un llibre (Tan catalán como tú, Madrid, Martínez Roca, febrer de 2008) que en realitat va escriure algú aleshores poc conegut... i avui massa: un tal Juan Carlos Girauta.
Malgrat tan ímprobes esforços, Madrid decidí una altra cosa i, el juliol de 2008, Sirera va ser reemplaçat sense contemplacions per Alícia Sánchez-Camacho. Li quedava encara l’escó al Parc de la Ciutadella, però quan el va perdre (2010) no li restà més remei que emigrar al País Valencià governat pel corrupte PP de Francisco Camps a fi d’aconseguir-hi un modus vivendi. El 2012, en el marc dels acords de governabilitat entre Artur Mas i Sánchez-Camacho, va ser elegit membre del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), on ha restat pràcticament deu anys, sense trencar del tot els seus vincles personals i laborals amb el PP valencià.
És a dir, que recórrer a Dani Sirera –una peça francament arnada del fons d’armari del partit– com la gran esperança blanca a Barcelona de cara al maig de 2023 denota una esgarrifosa manca tant de recursos humans com d’iniciativa, i fa pensar que al PPC ja donen la batalla per perduda. I això em porta a una reflexió més general. Durant les primeres fases del Procés, ens volien fer creure que l’unionisme el representaven forces ideològicament homologables (liberals, conservadors, socialdemòcrates...) enfront de l’independentisme format per una barreja de populistes, demagogs i filonazis. A l’alçada del 2022 resulta evident la falsedat d’aquell esquema: mentre els liberals taronges i els conservadors blaus es desfan com un bolado, al territori de l’unionisme a Catalunya hi resten dues peces sòlides: la versió maquillada i catalanista bien entendida del PSC (a veure si el cop de timó de Sánchez els fa merèixer de nou l’etiqueta de socialdemòcrates) i l’extrema dreta neofranquista de Vox. La resta (els Bous, Sireras, Guilartes, Pareras, etcètera) són fum i capitans aranya.