El futur de Barcelona s’ha de buscar el 1941. A la frase que escriu Carles Soldevila: “El barcelonés sólo se va –y aún de mala gana– cuando sabe que lo persiguen personalmente para matarlo. Todas las demás calamidades de dirección menos precisa, no logran desarraigarlo; las soporta, con paciencia o sin ella, pero sin ocurrírsele jamás la idea de cambiar de domicilio". Sap de què parla.
A Soldevila li sobrevola la dalla de la Guerra. Ha de marxar a l’exili. Torna llançant aquest missatge a l’avenir com una càpsula espacial llamborda-barret-mexicà-empanadilla-argentina-brunch-cupcakes: a Barcelona us afaitaran a tots i en castellà, anglès, o selenitès. Costa d’entendre com molts barcelonins no s’han assabentat encara de quin és el seu futur i el de la seva ciutat. Hauran de fugir-ne cames ajudeu-me. I traient la llengua per la boca i tot orifici. El que està passant no és pas global: és local. Els que venen, els rics que no són rucs, busquen i compren el que no tenen al seu país per continuar vivint com al seu país, però sense el nostre país. Se'n diu feudalisme i esclavitud. En Soldevila es remou al taüt.
En Carles, abans que li perillés l’ésser, volia ser ensinistrador de barcelonins local-universals. Per això té un llibre xocolata desfeta amb nata: L’art d’ensenyar Barcelona. Tasteu: “Recordar als barcelonins que ensenyar la ciutat a un foraster pot esdevenir, no sols un acte de cortesia, sinó una performança artística”. Ara Barcelona l’ensenyen els estrangers als barcelonins: trilerisme. T’expliquen com se’l van inventar, com es fa, es ven, l’has de menjar, el pa amb tomata. I ramen, sí; escudella, no. Calés i carrers per a mi. No és global: és ocupació neuronal. Soldevila avui escriuria la trilogia L’art de no ensenyar Barcelona; L’art de segrestar Barcelona i L’art de matar Barcelona. Això és així i serà més així: els barcelonins no poden continuar vivint a la ciutat. Han de guillar empaitats pel darrer badall. Tot és celestial.
L’Ajuntament de Barcelona posarà una estrella per substituir el pessebre a la plaça Sant Jaume. És clar que la ciutat ha perdut sensibilitat social. I reconeixement per a les noves realitats familiars. La Verge Maria és una mare soltera! Sant Josep, un autònom que no arriba a final de mes! El nen Jesús va pel mal camí! I acaba mort! Famílies desestructuradament autòctones, sense llar de sempre: Barcelona ja no els vol. El Soldevila del passat guia com estel de Betlem els barcelonins del demà: "Molt catalanista, però hi ha comarques senceres de Catalunya que no conec. I, el que és pitjor: no he tingut cap delit de conèixer-les. Els catalanistes us sobreexciteu per una imatge que heu fabricat vosaltres mateixos i que no té res a veure amb la realitat".
La realitat ara ens la fa veure Anna Llobet, alcaldessa de Sant Salvador de Guardiola, amb una piulada local: “Hi haurà un pessebre tradicional (a nosaltres no ens molesta ni ens ofèn) i dos tions gegants pel poble. També fem els Pastorets, que són un èxit. Barcelonins que no reconeixeu la vostra ciutat: esteu convidats a venir!” Els barcelonins que han de fugir del sistema feudal-letal poden trobar establia. Llocs d’acollida neta, noble, culta, cosmopolita. Només cal viatjar per la Catalunya lliure. Perquè avui no hi ha res més antisistema que fer el pessebre.
