He llegit la novel·la Caparazón, que ha escrit Lisa Ginzburg i ha publicat en castellà l’editorial Tres Hermanas, amb traducció de Natalia Zarco.
La vaig anar a buscar a la llibreria sense saber de què anava, només per una raó: el cognom Ginzburg és un reclam que no puc resistir. Lisa és la neta de Natalia Ginzburg –per a mi una de les grans– i filla de l’historiador Carlo Ginzburg.
La novel·la, que narra el vincle indestructible de dues germanes que van viure una infància molt peculiar, unes “òrfenes amb pares”, m’ha agradat. Però mentre la llegia, jo mateixa m’adonava que estava essent terriblement injusta amb la seva autora perquè tota l’estona buscava entre les frases que ella havia escrit algun ressò de la veu de la seva àvia.
A mig llibre vaig decidir que havia de canviar d’actitud per a la lectura: Caparazón és una novel·la que es deixa llegir amb molta facilitat, que tracta en profunditat un tema que m’interessa especialment com són les relacions fraternals, i que m’agrada haver llegit. He vist que algunes ressenyes destacaven el fet que en l’escriptura de Lisa Ginzburg, com en la de la seva àvia, tenen molta importància els espais íntims, les cases, la família. És cert, però el seu estil no crec que tingui res a veure amb el de l’autora de La ciutat i la casa, i la seva perspectiva tampoc. És del tot lògic, tenint en compte que pertanyen a generacions diferents i que les seves trajectòries vitals –molt i molt singular en el cas de l’àvia– és probable que no tinguin res a veure.
Més enllà de la lectura, Lisa Ginzburg m’ha fet reflexionar sobre una qüestió en què, si bé és evident, mai no m’havia aturat gaire a pensar: com el pes d’un cognom pot ser, alhora, una benedicció i una condemna, una empenta i un llast. Quants fills de creadors talentosos hem vist fracassar sense aturar-nos a pensar fins a quin punt el llegat que havien rebut els impedia tenir èxit?
Lisa va quedar finalista del premi Strega amb la novel·la Caparazón l’any 2021, exactament seixanta anys després que la seva àvia el guanyés per Lèxic familiar. M’agradaria molt saber quins van ser els seus sentiments en saber que havia estat a punt d’emular Natalia Ginzburg. A punt, només.
En una entrevista parlant de Caparazón, Lisa Ginzburg assenyala: “Sentim solidaritat entre nosaltres, però et construeixes comparant-te amb altres dones”. Com ha de ser créixer i intentar escriure literatura si et compares d’entrada amb Natalia Ginzburg? La seva traductora al castellà, una altra gran, Carmen Martín Gaite, deia que la manera d’escriure de Natalia Ginzburg pot espantar. Hi estic d’acord. I no sé com, de joveneta, una aprenent d’escriptora com la seva neta va poder emmirallar-s’hi (o com va poder evitar fer-ho). Com va gosar decidir ser músic Julian Lennon? Quina de les tres filles actrius de Meryl Streep aconseguirà brillar malgrat l’ombra de la seva mare?
Però, esclar, una cosa és la Natalia Ginzburg escriptora i l’altra la Natalia Ginzburg àvia. Lisa reconeix que la seva àvia va ser una de les dones que van marcar la seva vida, un referent, i és de tota lògica imaginar que, encara que Lisa no hagués llegit cap de les obres de Natalia, la presència d’aquella personalitat –lúcida, agosarada, sarcàstica– apareixeria d’una manera o altra en les seves novel·les.
Al final, l’herència més important que rebem, la que no es pot vendre ni repartir, la que ningú no ens podrà prendre, és sempre la immaterial.
