La perspectiva és depriment. Al novembre, els nord-americans hauran de triar entre un home de 78 anys i un altre que estarà a punt de fer-ne 82. El més vell, Joe Biden, mostra forats de memòria cada vegada més greus i una relativa fragilitat física. Del menys ancià, Donald Trump, es pot dir (delictes i deliris al marge) que encara no ha superat l'edat del pavo i afronta la senectut amb rebequeries d'adolescent.
Encara que mai no s'hagin enfrontat dos candidats amb tants anys, l'edat en si no és un problema per exercir la presidència. El francès François Mitterrand va ocupar l'Elisi fins als 78 anys, corcat per un càncer i postrat al llit almenys 20 hores diàries, i es va mantenir lúcid fins a l'últim dia. I què podríem dir del dictador espanyol Francisco Franco, mort als 82, que vostès no sàpiguen.
Quan l'home falla, el sistema aguanta. Cenyint-nos als Estats Units, hi ha hagut presidents relativament joves i gairebé completament incapaços. George W. Bush, sense anar més lluny. Un cop vaig entrevistar Condoleezza Rice, llavors consellera de Seguretat Nacional, a la seva oficina de la Casa Blanca. La conversa va durar uns 30 minuts. En aquell lapse de temps, Bush (que era al costat, al Despatx Oval) va trucar per telèfon quatre vegades.
Rice li responia amb un to gairebé maternal. “Tranquil, vostè digui que no i jo m'encarrego de tot”, va ser una de les frases de Rice. Mentrestant, el vicepresident Dick Cheney (ocult en un lloc secret) i el secretari de Defensa, Donald Rumsfeld, exercien l'autèntic poder i dirigien una guerra devastadora i estúpida a l'Iraq. Bush va ser reelegit. El sistema va aguantar.
També va aguantar el sistema amb Ronald Reagan, un home que consultava les seves decisions a una astròloga i cap al final del seu segon mandat mostrava símptomes evidents d'Alzheimer. Reagan, això no obstant, no era tant un president com un amulet: en una època de decadència, amb inflació alta i economia estancada, amb la derrota del Vietnam encara recent i amb ostatges nord-americans segrestats pels aiatol·làs iranians, aquell home va encarnar l'optimisme. I la victòria a la Guerra Freda. No van importar els moltíssims errors i els probables delictes (Iran-contra): es va convertir en un tòtem. El sistema, dirigit pel vicepresident George Bush pare, va funcionar mentre Reagan feia migdiades.
En un altre temps, la natura s'encarregava de les coses. William Harrison tenia 68 anys el 1841, quan va ser elegit president per una majoria aclaparadora. 68 anys eren uns quants a mitjans del segle XIX, i Harrison va intentar demostrar el seu vigor pronunciant un discurs inaugural de dues hores a la intempèrie sota la pluja. Va contreure una pneumònia, va ser tractat amb els medicaments més avançats del moment (oli de castor, opi i làudan) i va morir, després d'una presidència de 21 dies. Segons la Constitució, el vicepresident John Tyler heretava els poders presidencials, però no la presidència. De tota manera, Tyler es va autodeclarar president, va jurar el càrrec en una habitació d'hotel i va córrer a ocupar la Casa Blanca. I el sistema va aguantar.
La qüestió, ara, és si el sistema aguantarà. Abans de deixar la Casa Blanca, fa poc més de tres anys, Donald Trump va patrocinar un assalt violent al Capitoli. Va ser, sens dubte, alta traïció. I probablement terrorisme. A això cal afegir-hi un llarg historial d'abusos sexuals i fraus financers. Però el sistema no ha trobat la manera d'evitar la seva candidatura. Mentrestant, el Partit Republicà s'ha convertit en una secta de trumpistes paranoics, incapaços de distingir la realitat de la fantasia. Com el mateix Trump.
Pel que fa a Joe Biden, la seva nominació i la seva elecció com a president van demostrar que només cenyint-se al mínim comú denominador (Biden) podia mantenir-se unit el Partit Demòcrata. Biden va patir fa temps dos aneurismes cerebrals, confon èpoques, noms i països i mostra dificultats motrius. Però és el que hi ha. O Biden o Trump. Contra qui votarà més gent? Hi ha conservadors farts de Trump, cert. Però també hi ha un sector de l'esquerra, més aviat jove, descoratjat pel suport incondicional de Biden a la matança de palestins per part d'Israel.
Hi ha qui somia en una renúncia in extremis de Biden davant la convenció demòcrata i en l'elecció urgent d'un nou candidat. Hi ha qui somia que els tribunals frenin el retorn de Trump. Totes dues coses resulten possibles, però improbables. La perspectiva és depriment.
