Ara que el magma de l'independentisme català va retornant als motlles del realisme polític, és oportú preguntar-se què cal esperar versemblantment de la taula de diàleg amb el govern espanyol i quin paper hi poden tenir les institucions d'Europa.
El passat dia 4, la consellera d'Acció Exterior i Govern Obert, Victòria Alsina, va dir unes paraules molt significatives en una entrevista publicada en aquest mateix diari. Després d'observar que els punts de partida dels governs espanyol i català són molt separats, Alsina va suggerir que el llistat de recomanacions del Consell d'Europa "podria ser un bon inici". La mateixa consellera va destacar alguns d'aquests punts, com ara la modificació dels delictes de rebel·lió i sedició o l'anul·lació de les causes pendents (la paraula exili no apareix al text aprovat). La resolució 2381 de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa també conté un apartat referit explícitament al diàleg: els parlamentaris insten el govern espanyol a entrar en un diàleg obert i constructiu amb totes les forces polítiques de Catalunya (també amb les que s'oposen a la independència), per enfortir la qualitat de la democràcia espanyola a través de l'autoritat de l'estat de dret, el bon govern i el total respecte als drets humans, sense recórrer al dret penal però "dans le plein respect de l'ordre constitutionnel de l'Espagne".
El passat dia 5, Oriol Junqueras i Marta Rovira van escriure a El Punt Avui que "Europa ja ha manifestat, a través de la seva Assemblea Parlamentària, que la solució no ha de ser cap altra que la democràcia i el referèndum". La veritat és que la resolució 2381 no recomana a les autoritats espanyoles la celebració de cap referèndum, i la clara referència a l'ordre constitucional espanyol tampoc suggereix cap suport "europeu" al dret d'autodeterminació. Vist el contingut real de la resolució 2381, potser és bo preguntar-se quina aportació poden fer altres òrgans del Consell d'Europa, començant pel Tribunal Europeu de Drets Humans. En el seu escrit, Junqueras i Rovira es mostraven convençuts que quan el TEDH condemni Espanya per l'1-O s'obrirà una nova finestra d'oportunitat per al referèndum d'autodeterminació.
Efectivament, pot passar que el TEDH condemni Espanya, de la mateixa manera que ha condemnat el Regne Unit per casos que, salvant molt les distàncies, poden resultar comparables. Per posar-ne un sol exemple, l'any 1995 el TEDH va condemnar el Regne Unit a pagar 38.700 £ als familiars de Daniel McCann, Mairéad Farrell i Seán Savage, tres membres de l'IRA Provisional que havien estat morts a trets per soldats britànics a Gibraltar, suposadament per evitar un atemptat.
El que no és clar és que una condemna a Espanya per les desproporcionades penes de l'1-O obri la finestra d'oportunitat que albiren Junqueras i Rovira. En primer lloc, una sentència condemnatòria del TEDH no qüestionarà la democràcia espanyola, de la mateixa manera que la sentència del cas McCann i altres contra el Regne Unit (o d'altres en una línia semblant) no va fer trontollar la democràcia britànica. En segon lloc, a diferència de l'Assemblea Parlamentària, el TEDH és un òrgan judicial i la seva feina es limita a interpretar la Carta Europea dels Drets Humans, que no empara el dret d'autodeterminació ni l'organització de referèndums. En aquest sentit, abans de posar esperances desmesurades en el pronunciament del TEDH caldria rellegir amb atenció la decisió del TEDH en el cas de Carme Forcadell i Lluís i altres contra Espanya. En aquella ocasió, Carme Forcadell i 75 parlamentaris de Junts pel Sí i la CUP es van queixar al TEDH per la suspensió per part del Tribunal Constitucional de la sessió plenària del Parlament prevista per al 9 d'octubre de 2017, en la qual el president Puigdemont havia d'avaluar els resultats del referèndum de l'1-O i proclamar la independència. El TEDH no va vacil·lar a considerar que la suspensió d'aquella sessió plenària, conseqüència de la suspensió prèvia de les lleis de desconnexió i del referèndum, era "nécessaire dans une société démocratique", i més concretament per al manteniment de la seguretat pública, la defensa de l'ordre i la protecció dels drets i llibertats d'altri, en el sentit de l’article 11 de la Convenció. En vista d'aquestes consideracions, no és estrany que el TEDH declarés "inadmissible" la demanda de Forcadell i companyia. En altres paraules, en aquest retorn al realisme polític que dèiem, l'independentisme català no hauria de demanar a "Europa" el que Europa no donarà.
