15.000 persones

No cal ser Marie Curie per endevinar a què obeeix la decisió del Tribunal Constitucional de tombar el cànon digital que servia per finançar el sector audiovisual català. Gràcies a aquest nou mirinyac que es treuen de l’ouera, el cinema català es queda sense la taxa de 25 cèntims per cada connexió a la xarxa d’internet feta a Catalunya. Així doncs, deixa de recaptar 34,6 milions d’euros que finançaven continguts i projectes audiovisuals en català. Aquesta sentència afectarà 15.000 persones que treballen al sector.

No es pot permetre que Catalunya, tot i la “ deriva secesionista ” i el “ deseo sedicionista ” i la gallina macerada en balsàmic (que vindria a ser la polla en vinagre), surti de la recessió i provi de donar feina als catalanets que hi vivim i ens hi provem de guanyar la vida. Que Catalunya sigui una de les “comunitats” (en diuen així) que surten de la crisi no ens va bé. El que ens va bé és que li vagi malament. ¿Té un altre sentit si no? Ser català a Espanya és com ser gai al Marroc, salvant les distàncies.

¿Té algun sentit patriòtic, espanyol, igualitari, borbònic que se’ns prohibeixi cobrar aquest impost per generar continguts audiovisuals interessants (això sí, en llengua catalana)? Ignoro si Mariano Rajoy, el rei Felip i els diversos ministres del ram han vist, per exemple, la pel·lícula Estiu 1993, de Carla Simón. És una meravella. Però potser, sense el cànon, la pel·li no s’hauria rodat. És el que volen, suposo. La idea dels savis de Vilatrista. Condemnar-nos a la prosa perpètua, tallar-nos el coll si destaquem, posar-nos un “progressa adequadament” però mirar d’arrabassar-nos l’excel·lent. On són tots els d’esquerres que parlen tot el dia de l’empoderament del poble, del dret al salari digne i del dret a la cultura? Què passa? ¿Que tornen a fer Goldfinger avui a al Canal Digital?