Afirma Pepe Mujica que si no trobes un propòsit per a la vida te la passaràs pagant factures. Que ets lliure quan t’escapes de la llei de la necessitat i fas el que vols fer, perquè com que les necessitats es multipliquen, et podries passar la vida sencera cobrint necessitats.
En l’entrevista del New York Times que li hem publicat, Mujica diu que ha deixat el mòbil perquè s’estava tot el dia parlant de bajanades i que ara volia parlar amb ell mateix. Llegint-lo m’ha semblat tornar a sentir en Raimon Panikkar quan denunciava que ens estàvem convertint en esclaus de les màquines, el temps i els diners, i quan demanava ser els nostres amos a força de tenir més confiança en nosaltres per esdevenir persones alliberades.
Mujica diu que la humanitat ha de treballar menys, tenir més temps lliure i estar més fonamentada. Panikkar deia que ens mancava alegria i espontaneïtat, que havíem confós la velocitat amb la intensitat (amb el problema que, a més velocitat, més superficialitat) i que la supressió de les classes de filosofia o de religió tenien un propòsit indissimulable: si la gent pensa, es torna independent. Aquesta és l’epidèmia moral invisible del nostre temps: només una petita fracció de les allaus d’informació que rebem cada dia es transforma en coneixement i contribueix a ser allò que Mujica en diu persones “fonamentades”.
Mujica i Panikkar han formulat afirmacions importants, però no cal tenir una vida com la seva per arribar a conclusions semblants. Abans es deia que tal persona té fonaments. I a la mateixa llista on hi són ells hi podríem posar qualsevol de nosaltres: les persones grans quan fan balanç de la seva vida o les no tan grans quan s’enfronten a una malaltia greu i s’adonen que els canvia l’ordre de prioritats vital.
