La Constitució ja no farà servir el terme disminuïts sinó persones amb discapacitats, i aquesta és una bona notícia per raons que resulten òbvies, entre les quals que el nom fa la cosa, que es parla com es pensa, i que ja era hora que les paraules i, per tant, els pensaments designessin aquestes persones d’acord amb la consideració que tenen en els temps presents.
És també una bona notícia perquè hem vingut de molt lluny en poc temps. La Fundació Catalana Síndrome de Down, que aquest any compleix quaranta anys, té al seu arxiu publicacions en què es parla de “mongòlics” i “subnormals” amb aquella naturalitat. La històrica llei que el 1982 va obrir la porta als drets laborals de les persones amb discapacitats es deia Lismi, llei d’integració social dels minusvàlids. La mare d’una filla amb síndrome de Down em deia que l’endemà de La Marató de TV3 del 1993 va veure canviar fins i tot les cares de la gent que ella i la nena es creuaven pel carrer. El 2008, en Màrius Serra va acabar fent un llibre sobre la cursa d’obstacles, sovint literal, que significava tenir un fill –l’inoblidable Llullu– amb paràlisi cerebral. No fa pas gaire, una discapacitat era una sentència inapel·lable.
No és que avui les coses siguin fàcils per a les persones amb discapacitats, però alguns obstacles han desaparegut o són més fàcils de saltar. El canvi de nom no és el final de res, i la cursa cap a la plena normalització ha de continuar. Entre altres raons, perquè, com va dir l’alcalde de Barcelona Pasqual Maragall quan es van celebrar els Jocs Paralímpics del 1992, “tots som vàlids, i mai totalment vàlids, o no tant com voldríem”.
