La lluita per la maltractada llengua
A la preciosíssima Cançó de la mare, el 1965 Raimon ens deia que cantaria “en la meua maltractada llengua”, tan maltractada que per tal que passés la censura havia de mutar a "estimada", que no deixava de ser una declaració de principis. Eren els temps franquistes de prohibició del català a l’espai públic i de persecució de qui desafiava aquella vexació essencial, quan Salvador Espriu esmerçava la seva obra a “salvar-vos els mots" i “retornar-vos el nom de cada cosa”, que Raimon entonava en aquell potent Inici de càntic, un homenatge a Salvat-Papasseit que Espriu li va dedicar “amb el meu agraït aplaudiment” i que ja és una mica de tots dos.
El tàndem Espriu-Raimon va ser la divulgació més massiva del català quan el paisatge d’una persistent postguerra era un erm. Els arxius de la Brigada Social anaven plens d’atestats que tipificaven la llengua criminalment; “hablan en catalán” s’assenyalava com a cos del delicte de conferències; se citava a Via Laietana els ponents, els multaven; als cantants i escriptors se’ls censurava i se’ls prohibia. I a l’estimat Jordi Carbonell, primer director de la Gran Enciclopèdia Catalana, quan el franquisme estava gairebé dat i beneït, el torturaven per negar-se a parlar en castellà a les dependències policials, i a la presó l’enviaven al psiquiatre.
Ara que fins i tot la dreta ultradreta —cada cop més una que dues— es permet el negacionisme de la repressió lingüística, i que allà on governa pren mesures dràstiques contra el català, s’omple de sentit que el retorn més espectacular de Junts a la política del possible, que ha estat definidora d'Esquerra, sigui per la via d’aconseguir l’ús del català a les Corts i al Parlament Europeu. Fer dependre la presidència del Congrés d’un català que fa quatre dies una presidenta catalana negava, és un èxit de JxCat també en la disputa per l’hegemonia de l’independentisme, alhora que reforça la teoria de l’exili, amb el president Puigdemont ahir i abans d’ahir al centre dels focus mediàtics europeus, mentre potencia la societat civil que tant ha lluitat per la causa, des d’Òmnium a la Plataforma per la Llengua, tot just desplega un portal web per defensar l’ús del català a la UE.
La victòria política en aquest cas va molt més enllà de la tàctica encertada: té una perspectiva estratègica. Vaig teoritzar (Catalunya i Euskadi. Nació còncava i convexa, Premi Irla d’Assaig 2011) que els elements tangibles que definien les nacions pericliten –sortosament, l’ètnia— o canvien –les fronteres i la procedència censal— però que els elements de cultura i història, voluntat, tradicions, activismes resistents i valors simbòlics les aguanten malgrat tot, fins i tot malgrat reivindicar-se majoritàriament en les llengües dels poders que en el seu moment les van sotmetre: el Sinn Féin i EH-Bildu no tindrien el share que tenen sense els electors i una massa crítica que no s’expressen en gaèlic i en èuscar. Les nacions i el sentiment nacional sobreviuran a les seves llengües amenaçades, concloïa.
Catalunya, però, té l’avantatge de mantenir la llengua i d’un domini lingüístic que va més enllà del seu territori, que precisament pel factor tangible de cohesió nacional també la dreta ultradreta malda per difuminar encara que sigui rebolcant-se en la misèria indocumentada de postular com a idiomes variants dialectals. El castellà/espanyol té 500 milions de parlants i s’anomena igual a banda i banda de l’Atlàntic. Però el català, deu milions de parlants, resulta que s’ha de dir com a mínim de quatre maneres diferents en funció d’unes autonomies contingents de fa quatre dies i no de la seva història mil·lenària. I com a mal menor es proposa el guionet català-valencià de Ximo Puig, potser per no emprenyar els del seu propi partit que menystenen el català, com l’ínclit expresident d’Aragó, que va fer aquell tuit amb folre i manilles: “Empiezo la última novela de Eduardo Mendoza, que, como casi todos los grandes autores catalanes, escribe en español”.
Avala la tangibilitat, el real, el gruix de la llengua que, tot i les adversitats i els adversaris, està més viva que els seus enterradors i es pensa i es repensa dinàmicament, aquí tenim el nou llibre de Jordi Badia, No val a badar. Més de cent mots catalans intraduïbles, que es presenta el dia 22 d’aquest mes, una continuació del seu esplèndid Salvem els mots, amb tornaveu Espriu. La reflexió que dinamitza la llengua també s’enriqueix pel debat apassionant que no para de reciclar-se entre el heavy i el light, als extrems dels quals, tanmateix, hi ha els adoradors de l’arcaic no contaminat i els adoradors de la contaminació abusiva. Però –ep, o alto les seques— també enriquiria la llengua que els correctors adscrits a cada escola respectessin el gust idiomàtic dels que escrivim i no pretenguessin que els nostres textos no fossin lingüísticament nostres sinó de la tendència respectiva. Mentre escrivia aquest article, ha traspassat la lingüista Carme Junyent, una pèrdua irreparable per al català, més enllà del tòpic i més ençà de la hipèrbole. Diré en memòria seva que em va encoratjar en el meu feixuc combat contra la hipercorrecció: “Suposo que tot és degut a la dèria de fer-ho fàcil i això també ens perd perquè ens quedem sense models. Gràcies per no cedir!”
Salvador Espriu ja lliurava aquest combat, cansat com estava que a ell, que era l’Espriu –ironitzava amb sornegueria— i havia escrit la Primera història d’Esther, un monument viu a la llengua catalana, li corregissin segons la normativa de l’IEC d’aquell moment, que era molt conservadora quan ell defensava la modernització del català i una obertura responsable a neologismes; em feia la broma –no va gosar anar tan lluny— de defensar que una cosa eren els “vaquers” del Pallars i una altra els “caubois” del Far West. Als seus últims llibres –Per a la bona gent (1980), Les roques i el mar, el blau (1981) i Aproximació a Santa Coloma de Farners i a algun dels seus entorns (1983)— hi ha tota una filosofia del seu model d’idioma, sense estalviar ironia contra els arcaistes: «Si digeriu també / “ensems, llurs, endebades”, / ben tost arrelareu / a contrades nostrades».
Li hauria agradat veure com és l’IEC d’avui, i el seu magnífic DIEC2, el diccionari normatiu en línia, amb paraules ben definides, exemples i connexions cap a altres diccionaris com l’Alcover-Moll o el de sinònims d’Albert Jané. Una magnífica i operativa eina per als qui treballem amb la nostra maltractada i estimada llengua.
