Toc-toc. L’home obre la porta. I apareix un català. Fugint de tot allò. Sí, d’allò de 1936-1939. Qui sou? “Sou d’aquells que rebeu per tots cantons, oi? Doncs ja us podeu quedar”, va dir l’home des del llindar de ca seva. Sí, el mateix, devia contestar el que picava. Així va ser com Josep Maria Murià Romaní (germà de l’escriptora Anna Murià) va poder passar uns dies refugiat a una França de cames ajudeu-me. Quan no ha estat perseguit un català? Heu vist si algú us segueix les passes?
Sí, ser català, primer de tot, sempre és ser sospitós d’alguna cosa. Crims. Menjar nens. Fabricar bombes atòmiques per destruir l’ordre mundial i espiritual. Què més? Això: “Els negres d'Europa de fa cinquanta anys érem els andalusos i els extremenys, els negres de Catalunya érem els andalusos”, ha dit el cineasta Benito Zambrano. Molt bé, xiquet. No ve d’aquí. La mentida contra Catalunya és un gènere clàssic. I, de fet, el mateix Pinotxo va patir una depressió de cavall de cursa de braus quan va ensumar-se que les seves mentides nasals no podien competir amb les dels catalans, perquè el deixaven amb un pam de nas. Pobre. Li va rebentar la nàpia. Descansi en pau.
A veure, perquè primer es comença amb la flaire de boles, falsedats, invencions... i ja tot acaba amb una persecució pels carrers i clavegueres. Policia! La caça del català no té aturador. Som tot menys el que som. Els catalans han assassinat Kennedy, Marilyn Monroe, Kurt Cobain, l’Os Yogi, Jesucrist, John Lennon, Barbie, Gandhi, Doraemon... Qui més? Assassins en sèrie. Culpables de tot: “nazis”; “egoistes carnívors”; “potencials delinqüents”; “exaltadors de l’odi”; “xenòfobs”; “criminals”; “sectaris”; “paletos, ignorants, lladres”; “talibans”; “terroristes”; “proetarras”... Inabastable. Infinit. Cadena perpètua.
Tot això ja ho sabíem. Dirà algú. Sí i no. Perquè precisament els catalans, com a bons professionals de la indústria del coitus interruptus, només fem que marxa enrere... i tornar endavant. I així ens passem la vida: recomençant. Oblidant, recordant. I així és impossible fecundar res. I tant és així que si abans sempre venia tot de fora ara ho tenim a dins. Mireu.
Ja és legió la fauna autòctona que creu, i espargeix, com aspersor de mentides socialitzades, que, per exemple, el català és una llengua de rics, burgesos, poderosos. Traduït: de dolents dolentíssims. D’explotadors, de cruels bèsties que arranquen la pell i l’ànima dels treballadors. El català és només d’aquests. Només el parlen aquests i, segurament, se’l van inventar ells, l’idioma. Tot això ho fan córrer joves que han nascut aquí. Educats a l’escola catalana. Amb la no immersió lingüística i amb la xeringa de la droga de l’analfabetisme en vena. No volen saber cap veritat: només que els hi donin la raó. I tot això anirà a més.
Queda poc perquè brotin clíniques a cada cantonada de pobles i ciutats de Catalunya on t’extirpin, via lobotomia subvencionada pel Servei Català de Salut, la facultat per parlar i entendre el català. I després vindran campanyes de Catalunya neta, retirant qualsevol rètol, cartell, informació, al paisatge urbà i rural, en català: tot en nom de la lluita contra la contaminació visual. I encara més: consells, avisos, normes, decrets, lleis... per evitar el desenvolupament ja sia de la llengua, la cultura, la medecina, l’enginyeria, els carquinyolis o l’allioli... català i en català. I aleshores només quedes tu: vindrem a buscar-te. A casa. A casa teva, perquè així ja serà casa nostra, que no casa de tots. Però és igual: és el que volem. Només et volem a tu. Total, només quedeu quatre.
