El perquè de la Meridiana

Les enquestes assenyalen que el percentatge de la població que dóna suport a la independència de Catalunya és més baix que el de la que no la desitja: segons l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya, un 44,1% dels catalans desitgen la independència, per un 48% que no. I el que també és important és que aquests percentatges varien considerablement per províncies, comarques i districtes, de manera que els barris comunament definits com a obrers i amb un percentatge elevat de població predominantment castellanoparlant són els més desfavorables a la independència. Per aquest motiu és lògic i predictible que la direcció de l’ANC, el moviment independentista de més pes a Catalunya, es vulgui centrar durant aquest període preelectoral en el tema social. L’ANC, que considera que aquestes eleccions són plebiscitàries, pensa que aquests sectors de la classe treballadora catalana serien més receptius al seu missatge si mostrés que la Catalunya social seria més avançada i desenvolupada en una Catalunya independent. Per aquest motiu ha escollit com a centre de la manifestació de l’11 de setembre (dies abans de les eleccions) la Meridiana, que tradicionalment travessa la majoria de districtes que han sigut considerats de composició predominantment de classe treballadora a Barcelona. L’últim Onze de Setembre es va fer a la Diagonal i a la Gran Via (11 quilòmetres), i ara es projecta en una versió més curta a la Meridiana (7,1 quilòmetres). La intenció és atreure cap a la causa independentista grups i classes socials que no han sigut favorables a la independència de Catalunya. ¿Serà reeixida aquesta estratègia?

Potser és important veure què ha passat a Escòcia, un país que avui és part del Regne Unit i està governat per un partit independentista situat a l’esquerra del Partit Laborista. Les polítiques d’aquest govern han mostrat una gran sensibilitat social, amb propostes clarament redistributives, contràries a les polítiques d’austeritat i molt crítiques amb el Partit Laborista per la seva complicitat en l’aplicació d’aquestes últimes polítiques. Això explica que el dia del referèndum el suport més gran a la proposta independentista del govern es recollís als barris obrers dels centres urbans d’Escòcia.

En contra de l’esperança de l’establishment polític i econòmic britànic, amb base a Londres, i de l’escocès, amb base a Edimburg, aquest suport s’ha continuat estenent perquè el govern ha continuat expandint les polítiques progressistes i redistributives. Una d’aquestes mesures ha sigut una proposta de reforma agrària que ha rebut una oposició molt activa dels grans terratinents d’aquell país, molts d’ells lligats a la monarquia britànica. La reforma limita l’extensió de les propietats agràries i dóna amplis poders a l’estat escocès per definir els usos, la compra i la venda dels terrenys.

El que mereix especial atenció, perquè en bona mesura explica l’atractiu d’aquesta llei als ulls de les classes populars, és que la motivació que té al darrere és la de democratitzar la societat escocesa, expandint el dret a decidir (explícit en el referèndum) de la ciutadania a altres esferes que, com la de la propietat, abans eren considerades alienes al procés democràtic. La gent vol controlar el seu propi destí, i es percep que això requereix la participació de la població en la governança del país en tots els nivells, incloent-hi l’econòmic. Això explica el desig popular, a les zones rurals, de socialitzar més la propietat, evitant-ne la concentració, que es considera intrínsecament antidemocràtica. Com subratlla el ministre d’Afers Rurals del govern escocès, Richard Lochhead, “hi ha el desig de canviar la situació actual, en la qual la ciutadania no té la sensació de controlar el seu propi destí en la mesura que està immersa en un gran creixement de les desigualtats que prové de la gran concentració de la riquesa i del poder” (Mure Dickie, “Scotland: Breaking up the states”, Financial Times, 5 de febrer).

Aquestes mesures són populars no tan sols entre les poblacions rurals, sinó també entre les urbanes, i molt especialment entre les classes populars. Paral·lelament, estan tenint lloc moltes altres intervencions públiques, sovint de caràcter redistributiu i que transmeten la percepció generalitzada que el dret a decidir no hauria de limitar-se només a la dimensió nacional, sinó també a la social. En realitat, el suport de la població que no va votar independència al partit independentista al govern d’Escòcia ha crescut enormement. I el mateix govern ha emfatitzat més i més el tema social a fi d’augmentar el seu suport.

El contrast amb Catalunya és molt marcat. El govern de la Generalitat de Catalunya es troba hegemonitzat per un partit liberal, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), membre de la família liberal a Europa (com ho és també Ciutadans), que ha aplicat coherentment les seves reformes liberals, tant en les retallades de la despesa pública, incloent-hi la social (de les més elevades a la UE-15), com en el seu suport a una reforma laboral que, com han assenyalat els sindicats, ha causat destrucció d’ocupació i baixada de salaris. Aquestes mesures han impactat negativament en el nivell de vida de les classes populars, i molt especialment de la classe treballadora. La identificació de la crida a la independència que fa el partit liberal que hegemonitza el govern i que té més visibilitat mediàtica amb l’aplicació i el desenvolupament d’aquestes polítiques crea rebuig entre amplis sectors de la classe treballadora catalana, un rebuig que és difícilment reversible tret que hi hagi un canvi notable de polítiques que no es preveu per al període preelectoral. El govern intenta explicar i justificar les impopulars polítiques de retallades (que no tenia en la seva oferta electoral) com una necessitat imposada per Frankfurt (el BCE), Berlín (el govern alemany), Brussel·les (la Comissió Europea), Washington (l’FMI) i Madrid (el govern Rajoy). I tot i que en aquesta explicació hi ha grans dosis de certesa, no és suficient, ja que una gran part de les classes populars desconfien de les institucions anomenades representatives en tots els seus nivells de decisió, i això inclou també el govern català. Al capdavall, les classes populars saben que al mateix temps que es retallaven despeses socials, a Catalunya es duien a terme unes rebaixes d’impostos que en el cas de successions van beneficiar les classes més acabalades a costa de les classes populars, i que el Govern va donar suport a una reforma laboral regressiva. Per mobilitzar grans sectors de la classe treballadora d’aquest país a favor de la independència es necessitarà molt més que anar a la Meridiana.