Perquè estimem les paraules
L'helicòpter dóna voltes i voltes per damunt de les cases del centre. És l'anunci una vegada més que al carrer hi passen coses. Els manifestants demanen que s'aturin les retallades per salvar l'educació pública, i mentre l'helicòpter encara fa sentir la seva hèlix inquietant, me'n vaig a la seu de l'Aisge de Barcelona per participar en un documental en homenatge a Jordi Dauder. Parlem del Jordi amb el director Antoni Verdaguer i recordem el seu compromís aferrissat per defensar sempre la cultura i el coneixement amb l'arma que millor coneixia: les paraules. Ell havia dit que la nostra ciutat està en perill. I l'hem de salvar. I encara que el teatre no sigui la salvació i no li pertoqui tan sols a ell aquesta tasca, sí que pot i ha de jugar-hi un paper essencial. I ho farà com sempre mitjançant les paraules. I, precisament, perquè estimem les paraules, no callarem, perquè són l'art de la memòria. Hem de començar a aixecar les barricades. Amb paraules.
Quan surto de l'Aisge sento l'helicòpter encara volant per damunt dels terrats, i amb el record del Jordi tan a prop, tinc la temptació de sumar-me als estudiants, de cridar fort que alguna cosa ha de canviar, certament. Però les revolucions que es fan amb paraules no admeten violència, les bufetades només comencen quan s'acaben els arguments i d'arguments n'hi ha més que suficients per no haver de caure en la vergonya. Aquesta vegada, com tantes altres, la raó s'escapa entre contenidors incendiats per culpa d'alguns violents que, en el fons, no tenen intenció d'arreglar res, només ganes d'emprenyar i desfogar les seves quatre neurones. M'apunto i reivindico fort la revolució de l'amic Jordi, que és feta de paraules, perquè és amb les paraules, com ell deia, que s'aixequen les barricades més carregades de raó, i és a través d'elles que ens hem de fer escoltar.
