...però són catalans

SENAT. Que Iceta no sigui president del Senat és una bona notícia per als que creiem que l’actual líder del PSC és un bon polític que pot jugar un paper rellevant si algun dia Espanya afronta de debò la qüestió catalana. Al cap i a la fi, el paper d’Iceta depèn de les seves paraules i els seus actes, i no pas del seu càrrec institucional. Sobretot si aquest càrrec només té rellevància protocol·lària. N’hi ha prou consultant la llista dels anteriors presidents de la cambra alta per adonar-se que tots han exercit el càrrec de manera esllanguida, com esllanguida és l’existència del mateix Senat, ple de polítics en retirada, allunyats de la batussa política. No és el “Senat federal” que el PSC va prometre portar a Barcelona el 2015 -una promesa electoral que va despertar una indiferència total-, sinó una cambra de segona que només es va fer un lloc a les portades quan va votar l’aplicació de l’article 155. Iceta té un paper a jugar com a primer secretari del PSC, i en tindria més si li donessin un càrrec a l’executiu espanyol, però abans cal saber si el seu cap de files es decidirà a agafar el toro per les banyes -és a dir, parlar amb les forces majoritàries catalanes escoltant les seves propostes per al futur de Catalunya-. Si això no passa, com per desgràcia sembla probable, el paper d’Iceta i el del PSC continuarà essent el mateix que en l’últim any: obeir les consignes del PSOE i blanquejar, amb una capa de pretesa cordialitat, el seu suport a la política repressiva que va iniciar el PP en el govern.

GESTOS. Aquest diari es preguntava dimecres què hi guanya l’independentisme vetant la candidatura d’Iceta a la presidència del Senat. També és legítim preguntar-se què hi perd, contribuint a aquest numeret en un context com l’actual, de repressió activa i indiscriminada. La designació d’Iceta, anunciada de forma unilateral i sobtada, com si fos un missatge més de la campanya electoral, tenia l’objectiu de presentar el PSOE amb pell de xai mentre la maquinària de l’Estat feia la seva feina de forma implacable, imputant la direcció de TV3, embargant els béns dels qui van ajudar a organitzar l’1 d’Octubre i apartant Oriol Junqueras dels debats televisius, entre altres gestos. Aquesta setmana, en què el deep state ha mostrat més tics antidemocràtics que mai, tota la premsa ha estat entretinguda parlant d’Iceta i el seu futur. Missió acomplerta; un 10 per a Pedro Sánchez.

CRUZ. El nou president del Senat serà el filòsof català Manuel Cruz, i dubto que el seu nomenament canviï alguna cosa. Almenys, Cruz tindrà temps lliure per seguir exercint com l’excel·lent assagista que és. Cruz va escriure contra la retòrica fa tot just un any, en un article a El País : “ Deslumbrar no es iluminar [...]. Lo único que de verdad arroja luz sobre el mundo es una idea potente ”. Cruz ens pot il·luminar amb el seu discurs, però difícilment podrà enlluernar-nos amb una idea potent sotmès a la cotilla del PSOE actual i ocupant un càrrec merament representatiu. Cruz, al Senat, i Meritxell Batet, al Congrés, tenen davant seu el risc de situar-se en una posició ben galdosa: com a catalans, seran dos elements decoratius i, encara pitjor, una magnífica coartada del PSOE cada cop que voti al costat de Ciutadans, cada cop que s’inhibeixi del destí dels presos i els exiliats, cada cop que recorri les lleis del Parlament, cada cop que s’enfronti a les autoritats independentistes de Catalunya. Al cap i a la fi, podria ser que ens tinguin amb el peu al coll i ens hàgim de sentir a dir, amb entonació paternalista: però Batet i Cruz són catalans.