Però, finalment, d'on va sortir el geni?

El d'Aladí, vull dir. ¿Surt de la làmpara, la làmpada, la llanterna o la llàntia? Totes quatre procedeixen de lampas , que en grec antic vol dir torxa . Són, per tant, coses que fan llum. La llàntia, del temps dels avis, tenia un dipòsit amb combustible per submergir-hi la metxa. Les més antigues eren d'oli i d'aquí ens ve l'única llàntia actual: una taca greixosa damunt la roba. La llanterna és, sobretot, el petit llum portàtil conegut també com a lot, un nom no normatiu provinent d'una marca. Però el problema són la làmpada i la làmpara.

La normativa diu que làmpara és un castellanisme i que làmpada és un dispositiu que fa llum, propi del món de l'electrònica. No té, doncs, el doble sentit de la lámpara del castellà: que tant és dispositiu com aparell. De la que tenim al costat del sofà o al sostre, es veu que n'hem de dir llum . Però, com passa amb bossa per bolso , és un mot massa genèric per evitar que trobem làmpares o làmpades aparell, sobretot en el món de la publicitat.

Per això en alguns mitjans acceptem làmpara volent dir llum . Per escriure làmpada , que tampoc seria correcte, preferim admetre el que hem dit sempre. Quan una norma ho posa tan difícil, en comptes de fer llum fa fum. No cal ser un geni per veure que amb llum no fem prou. I ara que parlo de genis, suposo que ja deveu haver endevinat que el d'Aladí, que no coneixia l'electricitat, només podia sortir d'una llàntia.