Però existeix realment el PSC?
Si conegués algú que dubtés entre votar Inés Arrimadas i Miquel Iceta, ho tindria clar: vota l’Iceta. És un polític de raça, dialogant, que ha viscut durant dècades dins la tradició del catalanisme, aquell que ha buscat sense èxit l’encaix federal. És el clàssic home de partit, amb tot el que això té de bo (plena dedicació, professionalitat) i de dolent (aïllament, endogàmia). En tot cas, la seva vida és la política i, més concretament, el PSC. S’hi va integrar de molt jove, a través de la federació catalana del PSOE, a la qual s’havia afiliat després d’un efímer pas pel Partit Socialista Popular de Tierno Galván, que després seria el millor alcalde que hagi tingut mai Madrid.
L’Iceta ha viscut sempre al partit, del partit i per al partit. Tant, que la seva militància juvenil en plena Transició ja li va fer deixar els estudis universitaris de química. Tot i que era un bon estudiant i un bon lector, va preferir l’activisme, la política. D’aquí no s’ha mogut. Segurament ha passat més hores al carrer Nicaragua que a casa seva. Jo també hi vaig passar un any, a la seu socialista d’aquell carrer. Era el 1988: l’Iceta hi era sempre, fent tàndem amb el Zaragoza. Eren els nois del Josep Maria Sala. Ja aleshores controlaven la maquinària i les vísceres. L’Obiols els deixava fer. Un vell militant que venia del POUM un dia em va dir: “Aquests tenen poc seny, tard o d’hora es carregaran el partit”. Bé, no se l’han carregat, però sí que l’han empetitit. És com si quatre dècades després haguessin desfet la unitat socialista del 1978, la síntesi de les dues ànimes (la socialista i la catalanista) que li va donar força i sentit.
El Miquel, i amb ell el PSC, ha tornat als seus orígens: a l’esperit de la federació del PSOE. ¿Es pot fer un viatge enrere en el temps? Mentre el catalanisme ha anat endavant, potser volent córrer massa, el PSC ha anat enrere, potser també amb massa ímpetu, fins a validar el 155 i acceptar l’empresonament de polítics catalanistes. L’Iceta s’ha passat de frenada. Ai, la nostàlgia juvenil... És un perill quedar atrapat en el temps.
I en aquest impossible viatge enrere està trobant companys de camí estranys, quasi impossibles, que recorden altres èpoques. Perquè, ben mirat: ¿s’hauria aliat mai l’Iceta del 1978 amb la gent de Suárez a Catalunya? ¿Amb l’Anton Cañellas, per exemple? ¿Com és que ara ho fa amb l’Espadaler? ¿S’hauria alineat nacionalment amb els lerrouxistes del Partit Socialista d’Andalusia, que el 1980 van treure dos diputats al Parlament? ¿Com és, doncs, que ara flirteja a les manifestacions espanyolistes amb Ciutadans -per cert, tant Rivera com Arrimadas tenen en Adolfo Suárez una icona, un referent- i que, alhora que hi competeix, anhela que després del 21-D el facin president?
Una cosa és la lleialtat i la coherència amb els orígens, o l’estimació a la pròpia casa i família -en el seu cas, al partit-, i una altra de ben diferent és portar aquesta adhesió sentimental a un flagrant aiguabarreig ideològic. L’Iceta té ben poca cosa a veure amb l’Espadaler i l’Arrimadas. D’aquestes companyies no en traurà res de bo. Potser en el curt termini esgarraparà vots, sí, però ¿per fer què? Quina Catalunya social pretén construir amb l’Espadaler? Quin catalanisme i quin encaix amb Espanya vol bastir amb l’hipotètic suport de Ciutadans? Quin PSC quedarà?
L’Iceta no deixarà mai la política, és la seva vida. Però amb aquest joc tan arriscat que està protagonitzant potser hi haurà un moment que la política el deixarà a ell. Un viatge al passat amb uns companys de present (l’hereu del Duran i Lleida) i futur (el nou lerrouxisme de dretes de Cs) tan distants d’aquell seu juvenil PSC tan central a Catalunya no pot acabar bé. A Nicaragua ja no hi podrà tornar: aquella seu deixarà d'existir. Existeix realment el PSC?