Però els altres són tan grotescos
INTERLOCUTORS. En el desolador panorama polític espanyol, la gent de Podem és la que té una idea de l’Estat més respectuosa amb la plurinacionalitat, més responsable en la gestió de les tensions territorials, més comprensiva amb les aspiracions catalanes. És cert que es fan dir “patriotes”, que tenen tres corredors ferroviaris preferits i que volen recuperar Gibraltar, però són l’únic interlocutor possible del sobiranisme català, entre altres coses perquè són els únics que no han atiat l’odi ètnic cap a Catalunya. De fet, més aviat en són víctimes, perquè la força electoral d’En Comú Podem i la tirada d’Ada Colau (tot i els episodis de madriditis ) els converteix, segons l’espanyolisme castís, en una mena de cavall de Troia. Això explica els deliris de Susana Díaz, principal exemple de com l’anticatalanisme ha esdevingut el remei universal que s’apliquen tots els partits espanyols en moments de feblesa. Díaz diu en veu alta, i amb tota impunitat, el que el PSOE necessita sentir. Diu fins i tot el que el PSC necessita sentir, mal que li pesi; perquè sense un PSOE fort, el PSC no té opcions de sortir del pou. El seu futur es cou a Andalusia, tant o més que aquí.
CONTRAST. Si comparem la gent de Pablo Iglesias amb el PP i Ciutadans, el contrast encara els afavoreix més. El PP representa l’Espanya arcaica, autoritària i tosca, la de la toga i el tricorni, mentre que C’s encarna la nova dreta populista, futbolera, tuitaire i simple, que de moment no és xenòfoba perquè canalitza les baixes passions del seu electorat contra el catalanisme. El fet que Albert Rivera sigui català i es passi la campanya difamant el seu país resulta irresistible, almenys per a certs votants espanyols que van celebrar el gol de Piqué amb la roja com si l’hagués marcat en pròpia porta durant un Madrid-Barça. Davant d’aquest panorama, és comprensible que molts electors catalans simpatitzin amb l’opció que encarna Pablo Iglesias. Alguns perquè hi veuen respecte cap a Catalunya i el seu dret a decidir; d’altres perquè l’identifiquen, com en temps de Zapatero, amb aquella Espanya diferent que fa molts anys que reclamen.
OPCIONS. Però, ai las, hi ha tres males notícies: la primera és que, si no hi ha una sorpresa majúscula, el futur govern espanyol se’l manegaran entre PP, PSOE i C’s. No només per fer la punyeta a Podem, sinó perquè són els partits que més s’assemblen i els que millor representen la centralitat, els interessos de les elits i les directrius de la troica. La segona mala notícia és que, encara que governés Podem, no tindria la força per imposar el seu model plurinacional, potser ni tan sols per promoure una reforma constitucional moderada (ja veurem si en té per frenar una més que possible reacció centralitzadora). I la tercera mala notícia és que, mani qui mani a Madrid, si aquí a Catalunya no hi ha un sobiranisme fort electoralment, amb autèntiques línies vermelles, no hi haurà diàleg que valgui, perquè el problema català es donarà per resolt. Un cop més.
