Les relacions entre polítics i periodistes sempre són complexes. Els primers necessiten ser “compresos” i ben tractats pels mitjans, mentre que els segons practiquen relacions de confiança per obtenir primícies i informacions privilegiades, encara que la proximitat pot resultar comprometedora per a uns i altres. Tenir contactes i interlocutors no hauria de comportar, com sovint passa, un excés de familiaritat o massa proximitat. Queda molt bé brandar la frase que “tota informació o article que no molesti algú, no és més que propaganda”, però la realitat no és tan nítida. Sovint al periodista li agrada actuar de part i els mitjans ja no se sostenen sols. No hi ha terme mitjà entre el massatge i la desqualificació més furibunda. Ni en un extrem ni en l’altre el periodista fa la seva funció. Els ciutadans volem informacions contrastades i degudament contextualitzades. La crítica o el festeig ja els hi posarem els lectors, oïdors o televidents. A mesura que els mitjans s’han afeblit i depenen més dels diners públics, el seu to ha anat canviant, tot prenent partit per alguns dels possibles finançadors. És obvi que a l’objectivitat, com a la llibertat o les utopies, només ens hi podem acostar sense assolir-la de manera absoluta, però caldria evitar alguns biaixos que ofenen. Hauria de ser imperatiu tendir a la neutralitat, especialment en els mitjans públics.
Entre els molts mals generats pel Procés, l’infligit al periodisme no va ser el menor. De fet, encara vivim en el rebuf d’una pràctica en què moltíssims periodistes es van transformar en activistes, fins i tot els d’esports o els homes del temps. Només cal repassar informatius, tertúlies o reportatges dels mitjans públics o de la majoria dels privats. Resulta frustrant que, avui en dia, hagi canviat tan poc. El decantament independentista resulta insuportable i a hores d’ara incomprensible. Té poc a veure amb la voluntat política expressada per la ciutadania i, encara menys, amb plantejaments informatius basats en la veracitat i la significació. Predomina una tendència a l'editorialisme en molts periodistes donats a pontificar de manera molt esbiaixada segons compromisos personals per la raó dels quals van ser promocionats. Hi ha, encara, un excés de propagandisme al servei de “la causa”. Aquesta no és la funció dels professionals de la informació. No barrejar opinió amb informació és el primer que s’ensenya a les facultats de periodisme, com també a destriar de manera honesta el que és informació rellevant del que no ho és. Tot el que té a veure amb la informació política requereix ser contextualitzat i explicat. La tendència a fer una rècula mecànica de decles darrere un faristol no ajuda ni a la consideració de la política ni tampoc a la del periodisme. Durant aquests anys, i encara ara, em sorprèn que els defensors més furibunds de l’independentisme a les tertúlies siguin, precisament, periodistes.
L’escriptor i periodista Antoni Puigverd, en el seu darrer llibre de caràcter memorialístic, retrata de manera eloqüent les massa sovintejades relacions promíscues entre periodistes i polítics amb relació al Procés. Explica una cita al Palau de la Generalitat amb Carles Puigdemont als principals comunicadors del país –fixeu-vos que no dic periodistes–, en què el president els demana suport a la declaració d’independència que pensava fer i aquests li van dir que endavant, que ells ho vendrien al públic de la manera adequada. Qui ho escriu branda amb orgull el fet d’haver-hi estat més que fer autocrítica. El retrat d’aquests comunicadors vinculant-se al poder resulta esfereïdor i sorprenent que no hagi generat escàndol i no se’ls hagi retret la falta d’escrúpols en relació amb la deontologia de la professió. Si haguessin actuat com a veritables periodistes, haurien informat de la trobada tot criticant l’intent de manipulació. Rahola, Basté, Terribas et alii continuen pontificant, dia sí dia també, sobre el bon exercici de la professió. Les coses haurien de canviar, i no fer-ho ara de manera ideològicament invertida donat el canvi d’hegemonies. El que ha passat fins ara no es pot convertir en la normalitat. El mateix ecosistema català de mitjans, especialment en l’àmbit digital, és totalment fictici i interessat. Bona part dels mitjans neixen o es mantenen amb diners públics al marge de la seva difusió. Vincles partidistes sense gens de vergonya amb compravenda de capçaleres sota promesa de milions d’euros per part de responsables polítics. Això ha passat i ho sap tothom. Mantenir mitjans dopats impedeix que n’emergeixin de competitius. El govern de Salvador Illa pràcticament no ha entrat, almenys encara, en el tema. Està bé que se sigui cautelós i no es faci el mateix que els altres. Ara bé, potser caldria equilibrar les coses i primar la professionalitat i no la tendenciositat que impera. Tallar la remuneració polititzada dels mitjans privats, o bé amb un bon funcionament dels mecanismes de què es disposa en els mitjans públics. Un polític independentista abans que ser-ho fos mainstream va fer eslògan electoral de la frase “que la prudència no ens faci traïdors”. L’època del govern tripartit de José Montilla il·lustra bé on pot portar el mal ús dels mitjans en mans de propagandistes. Des de la conselleria de Cultura es va construir i difondre el relat de què seria el Procés, amb les conseqüències nefastes prou conegudes.
