Periodisme i democràcia

La casualitat va voler que dijous passat, el mateix dia que va morir Xavier Vinader (1947-2015), dediqués la classe de màster, al vespre, a parlar de periodisme i democràcia, centrant-me en la figura de Walter Lippmann (1889-1974). Vinader també impartia classes a Blanquerna, i aquest paper vol ser un humil homenatge a la seva figura. Curiosament, malgrat creuar-m’hi molts cops pels passadissos de la facultat, el record o la imatge més intensa que tinc d’ell data de quan no el coneixia: de les fotos del seu exili, un dels episodis més vergonyosos i injustificables de la democràcia espanyola. Dijous passat, mentre explicava Lippmann, la vaig tenir ben present, aquella imatge llunyana.

Començo amb una frase de Lippmann que pot semblar una exageració manifesta, gairebé una boutade, però que en realitat conté la clau per entendre moltes coses que han passat, que passen i que, molt probablement, continuaran passant. Es troba a Liberty and the news (1920) i diu així: “En un sentit estricte, la crisi actual de la democràcia occidental és la crisi del seu periodisme”. Deunidó. Els lectors tenen dret a replicar, per exemple: “La salut de la democràcia depèn més de l’economia que no pas dels diaris”. O bé: “La injustícia i les desigualtats sí que erosionen el sistema; la comunicació és un aspecte secundari”, etc. Tot això és cert, però el sentit profund de la radical afirmació de Lippmann és un altre. En primer lloc, convé contextualitzar-la. Aquest influent intel·lectual nord-americà, que va obtenir el Pulitzer en dues ocasions, va ser un dels testimonis més lúcids de la instauració dels totalitarismes de dretes i d’esquerres a Europa, així com de l’intent d’exportar-los als Estats Units per mitjà de la propaganda política més efectiva: la que no es nota. Un cartell propagandístic és un cartell propagandístic, i s’ha de ser molt ruc per no entendre l’ús que se’n fa habitualment. Una notícia esbiaixada, o una pel·lícula plena d’estereotips, o una entrevista radiofònica malintencionada, en canvi, semblen una altra cosa: informació o entreteniment. A l’Europa del 1920, i molt especialment a l’Alemanya depauperada pel Tractat de Versalles, les publicacions antisemites sorgien com els bolets, fins a arribar a aquella delirant abominació judeofòbica que dirigia Julius Streicher, Der Stürmer. Streicher, per cert, va ser jutjat a Nüremberg i executat el 1946.

Evidentment, i per moltíssimes raons que no cal ni comentar, l’Europa del 1920, inconscient i feliç, té poc a veure amb la capficada Europa del 2015, atordida encara pels efectes de la crisi. Però hi ha un fet que sí que permet un paral·lelisme raonable: la irrupció d’un nou mitjà que, en més o menys grau, canvia les regles del joc. A la dècada del 1920 va ser la ràdio i ara és internet. Compte: no estic comparant els dos mitjans, sinó algunes de les transformacions que representen, així com els seus efectes polítics. Joseph Goebbels, que no era cap idiota, va afirmar que la ràdio permetia despreocupar-se de si la gent anava o deixava d’anar al míting. Amb la ràdio de l’època era el míting el que entrava a la cuina de casa, impunement i diàriament, sense oferir cap resistència, camuflat entre cançonetes, anuncis i serials. Fem un salt fins al 2015. Internet ha capgirat completament les regles del joc del periodisme (entès com una professió específica) i ha transformat d’una manera radical la difusió i l’accés a la informació. I ara, pensant tant en l’afirmació de Lippmann com en la tasca professional de Vinader, arriba la pregunta delicada, la pregunta més incòmoda: ¿això beneficia o perjudica la democràcia?

Respondré amb una altra pregunta: ¿el periodisme d’investigació de Vinader hauria estat possible al marge de la professionalització d’aquesta activitat i de l’existència d’una activitat empresarial que la fes possible? Perquè resulta que aquí no estem parlant de fer un blog i enganxar-hi textos (dels altres), dibuixets i vídeos, sinó de dur a terme una activitat difícilment compatible amb l’amateurisme. En si mateix, abstractament, el flux informatiu inherent a la digitalització és un aliat indiscutible de la democràcia. El problema són les conseqüències col·laterals, com ara la destrucció del teixit empresarial relacionat amb els continguts culturals o informatius, i altres aspectes, com la impunitat que atorga l’anonimat. Perquè resulta que, equivocat o no, Vinader signava els seus articles. És a dir, se’n feia responsable i n’assumia les conseqüències. Això, avui, comença a ser una raresa.